La Fura dels Baus enalteix la figura de l'escultor com a paradigma de l'artista lliure en un inici espectacular de la temporada a Colònia

Benvenuto Cellini és encara una illa deserta. Poc programada al llarg d'aquests segles, aquesta òpera de Berlioz sobre el famós escultor renaixentista s'ha posat ara de moda i els creadors hi veuen un mar de possibilitats. De sobte, es pot gaudir simultàniament a Europa de la producció que firma Terry Gilliam ­encara al Liceu- i de la que acaba de parir Carlus Padrissa, en versió íntegra, per a la inauguració, ahir, de la temporada de l'Òpera de Colònia. L'humor d'un exMonty Python versus el simbolisme de la Fura dels Baus.

El de Gilliam és sens dubte un món artesanal, amb decorats pintats per ell mateix que recreen un món dickensià, més un carnaval i una grotesca representació papal que són les seves bases humorístiques. Tot això servit amb un dinàmic muntatge, atrevidament acordat amb la música. La Fura, per la seva banda, s'ha estimat més endinsar-se en la biografia deCellini,enelvalordelpersonatgecom a exemple d'artista lliure, una cosa que en l'òpera no es veu.

Identificat amb un artista que era capaç de mossegar la mà que li donava menjar, Padrissa s'ho va jugar tot, amb un imaginatiu muntatge que va aixecar aclamacionsiaplaudimentsalaStaatenHaus de Colònia, la nau que serveix de teatrementreacabenlesobresalaseude l'òpera. En realitat els furers han sortit guanyant amb aquest macroespai que és la fira de mostres construida els anys vint del segle passat. Ni bambolines ni cortines, espai obert i una columnata industrial darrere de la qual se situava l'or-

questra. La vetllada començava amb FrançoisXavier Roth, nou director musical de la casa, interpretant La Marsellesa amb els arranjaments orquestrals de Berlioz. La platea dempeus i un silenci en record de les víctimes de París. La sensació de surrealisme venia ja amb el públic. Però ningú no esperava que aquests mons paral·lels que són marca furera arribessin tan lluny: amb l'escultura Perseu i el cap de Medusa ­l'última creació de Cellini­ en ment, Padrissa recrea la presència de meduses com a expressió del poder corromput; el bronze líquid és aquí una realitat virtual i una calavera amb 2.015 llums presideix l'escena en el segon acte, símbol d'una societat de l'espectacle que començava amb l'Europa dels mecenes. Perseu, però, amaga una sorpresa final, perquè l'escultura és aquí una instal·lació d'un parell de neons.

Ja en l'obertura, Padrissa aprofitava els minuts instrumentals per endinsarse en la vida de l'escultor i escriptor. El furer no pot obviar que Cellini va ser el primer artista modern a escriure la seva vida, i els romàntics van estar interessats a traduir-la. De fet, Padrissa s'ha submergit en la que va fer Goethe: als tres anys, Cellini sostenia un escorpí sense serconscientdelperill...ilasevavidaésa la fi un cúmul de perillositats de les quals sortia indemne. Gran homenatge a l'escultor, la seva aventura creativa, la seva lluita en un món de mecenes papals. El carnaval? La Fura no necessita malabaristes quan té actors furers, i compta amb tota la màgia delvestuarideChuUroz.Increïble,l'home! Combinant com mai el futurisme amb, per exemple, els colls cervantins! Aquí no hi ha circ, sinó un cor de ros-

tresgrotescos,moltamalallet...Latrama amorosa entre Cellini (un no molt fantàstic Ferdinand von Bothmer) i Teresa (Emily Hindrichs). Resolta amb gràcia i activitat escènica, però una excusa, res més. Si en alguna cosa posa l'accent Padrissa és en el sentit d'inconformisme de Cellini.combregar amb el Papa perquè és qui paga l'obra d'art? Sí, home! Una calavera de vuit metres de Roland Olbeter, l'escenògraf, s'eleva com a símbol de la mort, com una rèplica de la vanitas dels papes per a qui treballava Cellini. I, en fi, el Papa com a administrador

L'imaginatiu muntatge de Carlus Padrissa va rebre llargs aplaudiments i aclamacions de la sala

d'aquesta mort, el Papa Clement VII (Nikolai Didenko) que ven butlles i que de fet n'intercanvia una pel Perseu de l'escultor a canvi de perdonar-li el seu últim crim. "Cellini va matar quatre persones en vida", comenta Carlus Padrissa. "Les va matar perquè l'havien ofès o maltractat, noteniagairesmiraments.Explicacoses quenomésellvaviure...",iqueésunluxe poder escoltar de la seva pròpia boca. Padrissa omple la nau industrial de textos, posa Cellini a escriure, inunda l'escena amb la seva prosa, i contribueix a una altra comprensió del personatge.

És curiós, però en mans de Carlus Padrissa tot té un sentit quàntic: Cellini apunyala un personatge a l'òpera, a la ciutat que no fa tant va assistir a una agressió similar perpetrada per un xenòfob contra la seva alcaldable pro refugiats. Henriette Reker no va poder assistir ahir a la première, ja que continua recuperant-se. No va poder ser-hi Angela Merkel perquè s'han endarrerit les obres de l'Òpera i s'han alterat les dates d'inauguració. En qualsevol cas, hauria estat estrany veure la cancellera ahir a la nit, celebrant la cultura, dos dies després de la brutal matança terrorista de París, que atemptava, és cert, a una manera de gaudir de la vida i la cultura... en bars, restaurants,salesdeconcertsiestadisde futbol.

I les coincidències no acaben aquí: la posada en escena aprofita aquesta atmosfera industrial de la StaatenHaus a Colònia, que sembla inspirar-se en aquell Grand Festival de l'Industrie on Berlioz es va atrevir a dirigir una orquestra el 1844, a començaments de la revolució industrial, per a un miler de persones, arriscant-hi tots els preceptes de l'acústica. I encara hi ha més: Chu Uroz, l'autor del vestuari, celebra finalment la figura que va ser Cellini, en realitat un avantpassat seu. El besavi de la seva mare, l'arquitecte Giovanni Cellini descendent de l'artista renaixentista es va instal·lar a Nerja quan va alçar-hi el famós Balcó d'Europa, en una època de balnearis i casinos. Alguna cosa de Cellini sí que té Chu Uroz.