Cerca de notícies

Enquesta

Pasqua musical

10/4/2004 |

 

Entre les diverses vies possibles per aprofitar les hores de lleure que aquests dies molts mortals viuran i gaudir musicalment de la Setmana Santa, el present Quadern discogràfic en proposa dues. La primera és optar per la interiorització i l'espiritualitat, començant per un oratori d'Alessandro Scarlatti, La Colpa, il Pentimento, la Grazia: no debades aquesta peça estrenada la Setmana Santa del 1708 du també per títol Oratorio per la Passione di nostro Signore Gesú -com es veu, no cal anar a parar a les, per altra banda, imprescindibles Passions de Bach. Eduardo López Banzo dirigeix l'excel·lent Orquestra Barroca de Sevilla en aquest registre en viu d'Harmonia Mundi en el qual les belleses musicals són inversament proporcionals al nombre de solistes implicats, només tres: Lola Casariego, Martín Oro i María Espada. Després de l'edició de La Griselda, aquest llançament ens recorda per què el pare de Domenico és per mèrits propis un gran compositor.
Si, no obstant, el brillant melodisme de l'obra és una temptació massa terrenal, es pot recórrer a una espiritualitat més íntima i recollida, la que palesa el contratenor Carlos Mena amb Juan Carlos Rivera al llaüt i la viola de mà a Et Jesum (Harmonia Mundi), un hipnòtic recull d'adaptacions per a aquest concentrat efectiu d'obres polifòniques de Tomás Luis de Victoria. Bellesa en estat pur és l'única definició que se li acut al cronista per parlar d'aquest disc. Bellesa també és un terme aplicable a una altra adaptació, en aquest cas d'una obra provinent de l'òrbita protestant. Encara que no sigui una peça específica de Pasqua, sempre és un bon moment per escoltar Ein Deutsches Requiem, de Brahms. Laurence Equilbey, una de les directores de moda de França, i el seu excel·lent cor Accentus proposen a Naïve l'anomenada versió de Londres, arranjament per a piano a quatre mans del mateix autor, aquí reconvertida en dos pianos (Brigitte Engerer, Boris Berezovsky). Els resultats són encomiables i Stéphane Degout defensa amb una gran classe la part de baríton, però, malgrat tot, es troba a faltar l'orquestra brahmsiana.
RECUPERACIONS
Per als qui no vulguin rememorar l'origen religiós de la festa i prefereixin, com cada cop és més generalitzat en aquest món secularitzat nostre, gaudir simplement d'uns dies de vacances, hi ha ofertes més lúdiques, com els divertiments KV 136 a 138 i la Serenata notturna de Mozart que amb gran vitalitat han gravat Petra Müllejans i l'Orquestra Barroca de Friburg (Harmonia Mundia). Si encara s'hi vol posar més salsa, el nou recital de la soprano Patricia Petibon per a Decca, French Touch. El programa alterna peces habituals (Manon, Lakmé, Les contes d'Hoffmann) amb d'altres menys divulgades (Brummel de Hahn, L'Étoile de Chabrier). Llàstima que les virtuts d'aquesta cantant fins ara més relacionada amb el repertori barroc estiguin greument contrarestades no tant per una presentació que vol apostar per un encant très chic estil Amélie com per la caricatura vocal a què Petibon redueix àries com la d'Olympia, amb els seus ovnis (objectes vocals no identificats) i ufos (udols fònics objectables).
Una altra possibilitat per a aquests dies si, Déu no ho vulgui, es posa a ploure a bots i barrals i el melòman de vacances s'ha de quedar tancat a casa, és descobrir obres no de repertori que bé valen una i dues estones. Com Siroe, Re di Persia (Harmonia Mundi), la primera òpera que Händel va escriure, el 1728, a partir d'un text del llibretista més important del segle XVIII, Metastasio. No intentarem resumir l'acció, ens ocuparia la resta de Quadern, o sigui que més val aplaudir la ben modulada direcció d'Andreas Spering, l'equilibrada resposta instrumental de la Cappella Coloniensis i l'eficàcia d'un equip vocal que, sense generar grans entusiasmes (destaquem, això sí, l'Emira de Johanna Stojkovic), funciona de forma ben cohesionada.
Encara més calorosament rebem La capricciosa corretta, de Vicent Martín i Soler, de qui enguany es commemora el 250 aniversari del naixement. A partir d'un muntatge escènic que ha recorregut diversos teatres europeus (com el de Lausana i la Zarzuela de Madrid), Naïve ha dut davant dels micròfons el repartiment dirigit amb innegable tremp per Christophe Rousset. Nova col·laboració entre el compositor valencià i Lorenzo da Ponte (el llibret d'aquesta Scuola dei maritati recorda situacions d'altres textos seus) estrenada a Londres el 1795, l'òpera és una comèdia àgil d'embolics entre senyors i criats que compta amb números d'especial brillantor com la polacca 'La donna ha bello il core'. A més del rendiment de l'orquestra de Rousset, Les Talens Lyriques, cal lloar també cantants com Josep Miquel Ramon, Marguerite Krull i Enrique Baquerizo.
SEGLE PASSAT
Una bona part de les novetats que comentem aquest mes són gravacions de música del segle XX, com el nou recital de Nicolai Lugansky dedicat a les sonates núm. 4 i 6 de Prokófiev, així com la suite pianística que el mateix compositor va fer del seu Romeu i Julieta (Warner). Lugansky és un dels pianistes més atractius de l'actualitat, amb una tècnica superlativa que li permet conferir tot el dramatisme de la Sisena sonata i la lleugeresa alada del ballet. Més que lleugeresa, potència és el que necessiten les dues obres de Giacinto Scelsi (1905-1988) que Bernhard Wambach ha gravat per a Kairos. Tant Action Music núm. 1 com la Suite núm. 8 demanen un so massiu que Wambach ofereix sense problemes.
Quatre concerts per a instruments d'arc amb dos solistes joves de gran nivell és la propera oferta. La violoncel·lista Anne Gastinel aporta unes generoses dosis d'elegància als concerts d'Elgar i Barber (Naïve), complementades en el primer per una concentració expressiva digna d'aplaudiment i en el segon per una exuberància d'acord amb el tarannà del postromanticisme del compositor nord-americà. Impecables acompanyaments de la Simfònica de la Ciutat de Birmingham i Justin Brown. Per la seva banda, el violinista Daniel Hope es concentra en dues partitures dels anys 30, relacionades amb Barcelona, els concerts de Berg (estrenat al Palau) i Britten (l'autor va ser present a aquesta estrena i va quedar impactat per l'esclat de la Guerra Civil). El fosc dramatisme que traspuen les dues obres està idealment copsat per un Hope que, a més, va ser el responsable d'estrenar l'edició crítica del Concert a la memòria d'un àngel que ara Warner grava per primer cop. L'empatia de Hope amb la direcció de Paul Watkins al capdavant de la Simfònica de la BBC no té cap misteri un cop sabut que tots dos són regulars companys en el repertori de cambra.
DISC DEL MES
Les dues obres anteriors són reflex fidel d'una època convulsa. La peça central que dóna nom al nostre disc del mes és una premonició dels difícils temps que vivim. Thomas Adès, d'actualitat ben recent per l'estrena de la seva òpera The Tempest al Covent Garden de Londres, va escriure America: A Prophecy el 1999 per encàrrec de la Filharmònica de Nova York de cara al nou mil·lenni. Contraposant textos maies amb l'ensalada de Mateu Fletxa La guerra, el compositor britànic parla amb inusitada força expressiva d'un enemic de l'est que cremarà la terra i el cel i de ciutats que cauran: l'11-S per desgràcia li va donar la raó. Aquesta antologia d'EMI ofereix un ventall ampli d'obres vocals d'Adès, com l'angulosa Brahms, a partir d'un poema d'Alfred Brendel, i el primerenc cicle The Lover in Winter, però la força pertorbadora d'aquest xoc musical que planteja a America convida a fer una cosa molt millor aquesta Pasqua: reflexionar.

Xavier Cester
Avui