Christian Gerhaher és probablement un punt i apart en la història recent de la interpretació del lied i l'oratori. Una veu germànica que comparteix òrbita amb Matthias Goerne, si bé aquí elegància i pulcritud queden polvoritzades per un concepte més rotund, decisiu: en resum, aquí hi ha ànima. I és nua.

El públic barceloní encara està poc familiaritzat amb aquest cognom de pronunciació estranya, però la seva presència a l'OBC no va passar desapercebuda quan en la temporada 2011-2012, i amb un Pablo González entregat en cos i ànima a Mahler, ens va brindar la sempre inoblidable Cançó de la Terra. Poc després, el 2013, tenint el rar privilegi de ser artista resident de la Filharmònica de Berlín amb Simon Rattle, Gerhaher va protagonitzar aquella eloqüent Passió segons sant Joan semiescenificada per Peter Sellars (imatges disponibles a sant Youtube que ets al cel). Aquella cantata de Bach va ser sens dubte un punt d'inflexió en la seva carrera, tot i que les gràfiques de màrqueting semblen importar més aviat poc a aquest artista d'arrel sentimental. Parlar amb ell per telèfon un matí d'octubre des del llit ­quina mania de matinar que tenen aquests bavaresos­ pot arribar a ser una experiència catàrtica. Havíem dit que és llicenciat en medicina i va estudiar filosofia? "Els meus pares no s'oposaven que ho deixés, però vaig voler tenir una cosa feta, és el meu currículum acadèmic."

Dimarts vinent, dia 20, el guardonat amb el premi a millor recital líric 2014 pel teatre Campoamor, debuta al Liceu precisament amb un recital dedicat a Mozart: des de l'ària Rivolgete a lui lo sguardo (Così fan tutte) i d'altres de les òperes de Da Ponte, al concert per a clarinet i orquestra, amb Lorenzo Coppola de solista, el recital inclou una fina selecció de fragments d'òperes i moviments de diverses simfonies. Tot això amb l'acompanyament de la Freiburger Barockorchester, un conjunt que, val a dir, sovint es posa en mans de René Jacobs (aquí el dirigirà Gottfried von der Goltz), un dels músics més compromesos amb el sentit del text a la obres de Mozart. Christian Gerharher comparteix aquest compromís? "El text en Mozart no és tan determinant com la música ­comenta a l'altre costat del fil telefònic­, no és tan important tenir un bon text en òpera com ho és en el repertori líric, i en les de Mozart és interessant observar no només els diferents personatges, sinó comprendre que ells no determinen el cent per cent de les seves característiques, és a dir, són personatges polivalents: no són només antipàtics o colèrics, sinó que tenen moltes cares. Les àries de Mozart són un retrat de molts valors, fins i tot contradictoris. Al meu parer,el millor exemple és la primera ària de Leporello a Don Giovanni, Madamina, il catalogo è questo. No queda clar quin és el propòsit deLeporello en la dramatúrgia: és molt artístic explicar-nos les històries de Donna Elvira, però també hi ha una voluntat de confrontar-la amb les joves, i a la fi, de forma malenconiosa, cantar-li Voi sapete quel che fa". "Un altre aspecte important del geni de Mozart en les òperes ­segueix el baríton amb veu un pèl tímida ­és que va establir la música a temps real, no explotava la retrospecció o la projecció que pot tenir la música. Don Giovanni no mira enrere, és amoral, no planeja ni es penedeix, perquè no considera ni el passat ni el futur, i això és, en definitiva, l'encarnació de Mozart en el present, la creació d'idees fora del moment".

És aquesta la clau de la vigència d'aquestes òperes? Què aporta Mozart al segle XXI? "No hi ha cap necessitat de justificar la interpretació de la música escrita tres-cents anys enrere buscant-hi un sentit actual", respon. "L'ésser humà pensa històricament, no és necessari traduir res al nostre temps, i Mozart era tan independentquepotsobreviureala històriadel'art,cosaqueéspotserla millor definició del geni creatiu. Figaro no parla sinó d'aspectes de la vida (gelosia, ambició, ràbia...) que nocaltransportaralpresent.Noentenc per què els directors d'escena s'entossudeixen a plantejar-ho d'aquesta manera". Sobre la seva capacitat expressiva en escena, Gerhaher apunta que ell no és d'identificar-se amb els personatges. "El nostre deure és mostrar una foto espiritual del que està passant, el significat. Convertir-se en mèdium no ajuda necessàriament a fer comprensible la peça, això no depèn de la teva pròpia experiència de vida. Jo, com més gran em faig, més possibilitats veig de fer comprensible la peça per si mateixa. Intento evitar la meva personalitat en escena, pot ser una molèstia per al públic i per a mi com a intèrpret. A més ­acaba­, la qualitat d'entendre ha de ser estable, no pot dependre de la teva posició que esvaeix d'un dia a l'altre".