Encara que és una de les òperes més famoses del repertori líric, ha sigut difícil veure-la a Barcelona. L'última vegada que es va interpretar escenificada va ser el 1984, dirigida per Romano Gandolfi. I l'última vegada que es va sentir va ser en versió concert amb Nello Santi a la batuta el 2006. En aquesta ocasió, l'Orquestra Simfònica del Liceu estarà dirigida per Daniel Oren, especialista en Nabucco.

L'obra parteix d'una història bíblica que narra la destrucció del temple de Jerusalem per part de Nabuccodonosor i l'èxode del poble hebreu. Quan Verdi la va compondre, l'exèrcit de l'imperi austrohongarès ocupava Milà, ciutat on es va estrenar Nabucco el 1842. El públic es va identificar amb l'òpera i va fer seu el famós cant coral de Va, pensiero, que es va convertir en símbol nacionalista del risorgimento, moviment que va culminar amb la unificació d'Itàlia. «És increïble pensar que Verdi, que va tenir tants problemes amb la censura al llarg de la seva vida, pogués estrenar Nabucco», comenta el director. El cor és un dels protagonistes de l'obra. Jaume Tribó, històric apuntador del Liceu, recorda que Va, pensiero sempre va ser bisat en l'època de Riccardo Bottino al davant del cor.

«Nabucco parla de la identitat d'un poble, d'una recerca en la qual hi ha patiment, exili, humiliació i risc», diu Abbado. «Aquesta és una història de víctimes on el paper de víctima passa d'un personatge a un altre. Fins i tot Nabucco, que és una víctima de Déu i de si mateix», comenta Abbado. Elements simbòlics, com ara escultures de déus imaginaris, adornen una escenografia minimalista i moderna. Un altre detall curiós és el vestuari: no hi ha cap referència al poder militar dels opressors. «Nabucco no vesteix d'una forma especial. El veiem com un home poderós, ric, el cap d'una gran indústria».

PAPER EXIGENT / El director utilitza filmacions per reforçar l'escenari i així emfatitzar els dos plans de l'obra, l'humà i el místic. En una producció anterior, Abbado va situar Nabucco al costat del mur de les lamentacions. En aquesta, el primer acte transcorre en un cementiri, «lloc sagrat de la memòria i la protecció». Després, l'acció es trasllada a un desert, «un lloc d'exili, de fuga i d'aparicions, el lloc de la veritat».

A Londres, el muntatge va comptar amb Plácido Domingo, en clau de baríton, com a Nabucco. A Barcelona, Ambrogio Maestri assumeix el rol principal del primer repartiment. «És un paper molt exigent. Has d'estar en plena forma per interpretar Nabucco. Verdi és la universitat del cant», assenyala Maestri. «Has d'evitar donar-ho tot al principi. D'una altra manera és impossible arribar al final», afirma. En la seva última actuació al Liceu va interpretar Tosca, de Puccini, on va coincidir amb Martina Serafin, soprano amb qui es torna a retrobar ara. Ella interpreta la seva filla, Abigaille, un rol diabòlic que algunes de les grans cantants de la història han rebutjat per por a perjudicar la seva veu. «És un paper difícil i complex, sens dubte, però meravellós», afirma l'austríaca que parlarà d'això a L'artista respon (Foyer, dia 13, 19.00 hores), la primera d'una sèrie de trobades entre figures del cant i el públic impulsat per Christina Scheppelmann, directora artística del Liceu.

El tenor Roberto de Biasio (Ismaele), la mezzosoprano Marianna Pizzolato (Fenena) i el baix Vitalij Kowaljow (Zaccaria) destaquen en el primer repartiment. Luca Salsi i Tatiana Melnychenko lideren el segon amb Alejandro Roy i Enrico Iori.