7/9/2015 |
Queyras (dreta) i Melnikov presenten el seu últim disc a Barcelona.
Des de fa anys, Jean-Guihen Queyras (Mont-real, 1967) és un dels violoncel·listes de referència. S'ha llaurat una impressionant carrera farcida de premis alternant grans obres del repertori amb la difusió i l'estrena de peces contemporànies. Aquesta nit torna al Palau de la Música per interpretar amb el pianista rus Alexander Melnikov (Moscou, 1973) la integral de sonates de Beethoven enregistrada per tots dos. El concert inaugura la nova temporada de Cambra de Palau 100.
«Oferir totes les sonates per a violoncel i piano en una nit és un viatge meravellós que comprèn tres períodes creatius molt diferents», assenyala Queyras. Les dues obres inicials són peces de joventut, en què ja es detecta el geni del compositor alemany. «És una música post-Haydn, clàssica en la forma però on s'aprecien diferències fruit del geni de Beethoven que deixa patent les seves ganes de diferenciar-se i la seva gran ambició com a artista», afegeix.
L'Opus 69, en canvi, representa el període central, el de més esplendor. «És una obra realment romàntica, de plenitud, amb moltes gammes i arpegis que et fa pensar en el seu Concert per a violí. Simple però molt harmònic i també molt personal, sobretot el primer moviment, amb una frase molt emotiva que fa al·lusió a La Passió, de Bach». Les dues últimes sonates de la seva vida retraten el Beethoven tardà. «Encara que temporalment coincideixen amb l'inici del romanticisme ens trobem una escriptura radical, molt més compacta, gairebé expressionista. És un Beethoven futurista que connecta amb la Segona Escola de Viena», afirma l'intèrpret, que va col·laborar amb l'Ensemble Intercontemporain. Està convençut que la seva immersió en la música contemporània l'ha ajudat a entendre més bé la clàssica: «Per mi és bàsic el contacte amb altres músiques i experimentar».
Ell i Melnikov fa anys que treballen junts. La connexió entre ells va sorgir de seguida. Tots dos són exigents, virtuosos i estimen explorar nous camins. Fugen de la monotonia. «Sasha sempre evita els camins massa coneguts. Per evident que sigui una cosa, ell sempre se la replanteja, per això és impossible fer dos concerts iguals amb ell. Sempre em sorprèn», diu Queyras.
El Petit Palau, la sala subterrània de l'auditori modernista, li transmet bones vibracions. Encara que hi ha músics que opinen que no reverbera prou, ell aprecia «la claredat del so» entre les parets on fa dos anys va deixar un meravellós record amb la integral de les suites de Bach. «Sóc un fan apassionat d'aquesta sala. A més a més del seu so m'agrada la proximitat que hi ha amb el públic. Em sento com si toqués en un gran saló», comenta.
Al parlar dels seus projectes, més enllà de la integral, obres de Schumann que té en marxa i obres de Kurtag que acaba de gravar, el músic comenta les seves ganes d'estrenar peces actuals. Aquesta temporada l'espera el nou concert de l'austríac Thomas Larcher i el 2016 un projecte molt especial, una curiosa obra de l'holandès Joël Bons, tan coneixedor de la música occidental com oriental i fundador de l'Atlas Ensemble. «En ella tocaré amb 15 especialistes de música tradicional de diferents països. Hi haurà una part escrita però també improvisarem», diu Queyras, que també ha col·laborat amb els germans Chemirani, virtuosos de la percussió iraniana.
MARTA CERVERA
El Periódico de Catalunya