La Schubertíada de Vilabertran obre avui aquesta nova i condensada edició – fins al dia 29 d’agost – amb una soprano excepcional de la qual es gaudeix prou per les terres ibèriques, per bé que no tant a Catalunya. Era l’Antonia i la Giulietta a Les contes d’Hoffmann del Teatro Real i va protagonitzar aquell celebrat Mahagonny que va muntar La Fura dels Baus amb la batuta de Pablo Heras-Casado, també a Madrid.

Tot i això, la seva presència al Liceu es redueix a un sol recital. La versàtil Measha Brueggergosmann (Fredericton, Canadà, 1977) debuta al festival de l’Empordà (21.30h) amb un recital ampli de Schubert. La seva veu lírica però rica en harmònics entronca amb la ressonància tel · lúrica del programa amb què comença aquesta actuació: La mare Terra, Nit i somnis, La mort i la donzella...

Les estrelles tendeixen a simplificar el seu nom i vostè va decidir complicarse el seu, Gosman, combinant-lo amb el del seu marit suís...

Perquè no volia perdre la identitat ni que ens convertíssim en una sola persona per la gent. Gràcies a Déu ell va estar-hi d’acord. Recordo que vam estar discutint davant el funcionari del registre civil en quin ordre fusionàvem el seu Bruegger i el meu Gosman, ha ha, però tinc una forta fe cristiana i sempre confio que les coses se solucionaran.

Aquesta és la seva primera Schubertíada a Vilabertran... Sap que ja no podrà negar-se a tornar ?

De debò ? Doncs m’encanta i ho accepto. Vaig estar a la d’Àustria, on vaig descobrir aquesta forta tradició germànica del lied. Però em sembla al · lucinant trobar-la també a Espanya, no ? El de vostès és un país, m’hi trobo molt bé. He fet una gira per Vitòria, Valladolid, Bilbao, Sant Sebastià, Astúries... i tinc un agent espanyol precisament per mantenir-hi la meva presència. Sap què ? La gent es pensa que el Canadà és un únic i gran país, però en realitat és la suma de múltiples i petites cultures, igual que Espanya.

I a quina pertany, vostè ?

AladelacostaEst, ladeculturaescocesai francesa. Som molt a prop del Quebec, tenim un gran sentit de la independència i som bilingües, com vostès a Catalunya. Crec que podem empatitzar.

És molt celebrat el seu disc de lieder Night and dream, que conté, entre d’altres, la Canción de cuna para dormir a un negrito de Montsalvatge. Tot i això, el d’avui és el seu primer concert ampli de Schubert. Per què ara ?

Volia explorar els temes de la naturalesa i la mortalitat. Schubert és tan hàbil i tan únic vinculant la música a la poesia germànica que descriu la naturalesa de manera tan potent... Alguns dels seus grans cicles els he cantat per diversió, però no els he programat mai perquè sempre he pensat que sonaven millor amb altres cantants, especialment homes. Però fer un repertori masculí també em suposava un repte. D’altra banda, quan abordo una òperahientroprimerperlamúsicaimiro si encaixa amb la meva veu, mentre que quan es tracta d’un recital, em concentro primer en la història que narra el text i en lavocalització. Ihededirquedesquevisc al camp – em vaig traslladar fa un parell d’anys a un poble de Nova Escòcia de dos mil habitants – i tinc el meu propi estany, per dir-ho així, sento una forta crida de la naturalesa. No m’havien commogut mai tant com ara les cançons de Schubert. La tremolor del vent, el fregadís de les fulles... ningú no ha descrit la naturalesa com els alemanys.

EL REPERTORI “ Schubert em commou més d’ençà que visc al camp: el tremolor del vent, el fregadís de fulles...”

EMPATIA CULTURAL “ La gentcreuqueelCanadà és un únicigranpaís, però és la sumadepetites cultures, com Espanya ”

A vostè la va descobrir el gran públic als Jocs d’Hivern de Vancouver, el 2010: tres mil milions d’espectadors. Per què creu que les veus líriques emocionentothomperòdesprésnomésuns quants consumeixen òpera ?

La gent reacciona a la música clàssica: tant si la coneixen com si no, els emociona. I particularment en la veu, perquè tothom en té una i s’estableix una connexió immediata. Jo em sento molt afortunada de poder fer entrega d’aquest treball i ho vull fer bé. Diguem que m’esforço perquè la gent no vulgui que li tornin els diners.

Va estar a punt de fer Porgy and Bess amb Simon Rattle i la Filharmònica de Berlín, però estava en avançat estat de gestació i ho va cancel · lar. Encara així, com és per a una afroamericana cantar Gershwin amb el Ferrari de la clàssica centreeuropea ?

El més bo d’això és que introdueixes la gent en una nova matèria. La clàssica és vastíssima, pots programar de Bach a Berlioz sense sortir de la clàssica, però als Estats Units també són clàssics els espirituals, eljazz, lesbigband, Gershwin... itot això conviu amb Strauss. Una bogeria. Al Canadà encara som més experimentals. Recordo que em vaig graduar de primer grau cantant amb el batec del meu cor.

Els compositors investiguen nous límits entre òpera i teatre musical, ara...

I fan bé. En el musical els artistes sempre han estat més bons actors, i en òpera més bons cantants: tenim molt per aprendre els uns dels altres. A l’òpera han estat tradicionalment pèssims actors, però la gent ve a sentir-los cantar i els ho perdonen. Crec que el públic no hauria d’haver de triar. Jo vull oferir totes dues coses.

Vostè ha estat actriu, també ?

Vaig fer un parell de coses per a la televisióalCanadà, peròvaserdur. Estavaaterrida. No hi havia música que et marqués l’entrada ni et digués què havies de sentir o de dir! Auxili! Em fa molt respecte.