La soprano Prohaska enlluerna el públic en el seu debut a Espanya

Enfundada en un elegant i ajustat vestit negre, com una sirena sorgida de les entranyes d'aquesta estètica gòtica que tant li agrada, va sortir a l'escenari Anna Prohaska. Acompanyada per l'ensemble Arcangelo dirigit pel britànic Jonathan Cohen ­la mateixa formació amb què va actuar a Salzburg fa tan sols tres dies­, la soprano austroalemanya va debutar ahir a la nit a Espanya gràcies a l'encert de la invitació del Festival de Torroella de

Montgrí. Però l'auditori de l'Espai Ter va quedar gran davant la presentació d'una de les cantants d'òpera més versàtils dels últims temps. Aquesta dona, que es passeja amb la mateixa temperància per la música barroca que per la contemporània i que en poc més d'un lustre ha aconseguit enamorar directors tan dispars com Daniel Barenboim, Nikolaus Harnoncourt o Pierre Boulez, va captar poc més de mitja entrada ­potser per allò que, en cultura, a Espanya, sempre arribem tard­. Tot i això, els que hi vam ser, ens vam gaudir de valent. No era un concert d'àries famoses que omplen escenaris a l'estiu, ni tampoc d'aquesta música barroca que et fa portar el ritme amb els peus. Va ser una nit íntima, plena de subtils elegàncies amb un repertori de cançó anglesa del segle XVII salpebrat ambperlesdelprimerbarrocitalià.

Durant més d'una hora i mitja vandesfilarcançonsnogaireconegudes de John Dowland, un intens Tell me, some pitying angel de Henry Purcell, peces de Tarquinio Merula, de la compositora Barbara Strozzi, de Giovanni Felice Sances, coloratures de Francesco Cavalli i altres peces de Salomone Rossi i DomenicoScarlatti,ambundesordre monumental respecte al programa de mà que va desconcertar el públic.

Prohaska, com Julieta, va lliscar per les arestes de l'amor. La seva veu bonica, clara i transparent, una bona tècnica i un innegable poder de comunicació, així com l'encert estilístic de l'ensemble Arcangelo ens van transportar per una nit a un món irreal d'extraordinària bellesa musical.