Enfundat en un vestit blanc fet a mida, passeja amb aplom els seus 34 anys i aquest look apatxe que obliga a preguntar-li si, com assegura que passa amb els programes que interpreta –“ no planifico, només toco la música que música que m’obsesiona ”–, és fruit d’un pla de màrqueting o d’un impuls que al seu dia va tenir davant el perruquer.

“ M’alegro que em faci aquesta pregunta ”, diu, esbossant un somriure que alleugereix la tensió de les seves fins ara taxatives respostes.

Cameron Carpenter és una mica més que fenomen virtuós: és un enfant terrible que odia precisament els organistes, que acusa de tenir un gran ego, “ i jo no sóc cap excepció”. I és que la seva defensa de l’orgue sona a revolucionària: “ La idea que l’ orgue mereix un gran respecte, que és un instrument que ha de provocar por en l’intèrpret, la idea que és una finalitat en si mateix és el que en realitat l’està matant.

El gran error és pensar que no s’han d’aplicar conceptes comercials sobre l’orgue. Detesto els organistes que es consolen pensant que encara que les seves sales siguin buides, els seients plens els ocupa un públic de qualitat.

És inacceptable. És un instrument massa important per deixar-lo en mans dels organistes. No és un instrume ntde pocs, ni de Déu, si és que una cosa així existeix; no hi ha un orgue que sigui més important que la música i que l’organista, però la seva mida provoca adoració. No, l’orgue és de la humanitat i com a tal hem de gaudir d’ell”.

I tornant a l’assumpte delseu tallat de cabells, “ diguem que he estat castigat amb uns cabells molt arrissats que es resisteixen a tot intent d’estilitzar-los. I he estat experimentant durant molt de temps abans de trobar aquest tallat, que és el que és, en harmonia amb el meu rostre”. Et voilà!