Geni i figura, Ivo Pogorelich ja no és aquell jove arrogant de look irresistible que tornava boges les nenes pijas de Barcelona quan fa trenta anys debutava en el Palau de la Música, de la mà del cicle Ibercamera.

Aquell jove de rostre vinscontinià, que es va incorporar ràpidament a l’escola d’imatge de Herbert von Karajan i va gestionar amb intel·ligència la seva embravida carrera, la d’un geni turbulent sorgit d’una Europa no menys turbulenta, és avui un artista madur, probablement de similar arrogància – es permet cancel · lar entrevistes a l’últim moment –, res que no justifiqui la seva lucidesa i sentit de la realitat. “ Hi ha moments que un se sent fart de si mateix”.

Feia vuit anys que no s’escoltava a Barcelona aquest fenomen de la pianística nascut a Belgrad, de pare croat catòlic i mare sèrbia, que va saltar a la fama quan Martha Argerich va decidir abandonar el jurat del Concurs Chopin de Varsòvia per no haver-li donat el llavors jove intèrpret accés a la ronda final. En plena guerra freda, Moscou volia guanyar, va considerar la reconeguda pianista. El cert és que Pogorelich, que tenia llavors 22 anys, i s’havia format a la capital russa, era castigat per haver abandonat l’URSS.

L’última vegada que va ser a Barcelona, dèiem, va ser a L’Auditori, en ocasió del primer Festival Internacional de Piano de la ciutat. Avui (a les 20.30 h) torna amb Ibercamera al Palau de la Música, proveït d’un programa molt audaç, molt ambiciós, que engega amb la fantasia – gairebé sonata – de Liszt Après une lecture du Dante, seguida de la Fantasia en do major de Schumann,Petruixka de Stravinsky i, com a colofó, les Variacions sobre un tema de Paganini de Brahms.

Es tracta del mateix programa amb què va programa amb què va tornar al Festival Hall londinenc després de tres lustres d’absència, marcats pels temps difícils per a ell a conseqüència de la guerra dels Balcans. I segons la crítica no va ser del tot un retorn feliç. Londres l’esperava amb els braços oberts, conscient que aquest Pogorelich que es va casar amb la seva mentora, Alice Kezeradze, que va conèixer en els temps en què estudiava a Moscou, mai no s’havia caracteritzat per ser un pianista ortodox. Al contrari: el croat sempre ha estat capaç de mostrar una tècnica brillant alhora que rude. Les seves idees interpretatives han pogut resultar en molts moments grolleres per a determinat públic.

Però això no ha estat mai un problema donada la intel · ligència i el compromís amb què s’ha entregat a la música. Caldrà veure fins a quin punt el d’avui és un altre concert incòmode musicalment.