És una orquestra de referència en l'àmbit mundial quant a interpretació amb instruments i criteris històrics. L'he seguit des del mateix moment que em va començar a agradar la música, per la qual cosa demà [avui] serà un honor i una gran oportunitat per a mi.

 

Hi ha una diferència important: a l'església no et solen veure. Això és un handicap, és clar, per al públic que li agrada l'orgue, però al mateix temps et permet estar en soledat amb l'orgue i la música i poder trobar la teva inspiració. L'escenari, en canvi, és adrenalina, i busques amb el públic una connexió que, sense saber com, hi ha vegades que es produeix i vegades que no.

 

No és tan popular com a França i Alemanya, així que encara ens falta molt. Però hi ha raons històriques que ho expliquen: una gran part del patrimoni va quedar destruït amb la Guerra Civil i, a més d'instruments, vam perdre una cultura i una tradició. De mica en mica, però, ho hem anat recuperant, gràcies sobretot a l'esforç de la gran pedagoga de l'orgue, Montserrat Torrent, professora del 90% d'organistes tant catalans com espanyols, que es va esforçar molt perquè entitats públiques i privades en tinguessin cura. Des de finals del segle XX i començaments del XXI l'orgue ha viscut un gran avenç de restauració, restitució i fabricació d'instruments nous. Hi ha l'exemple de l'orgue del Palau, que es va restaurar; el de Poblet, que és completament nou... Són fites importants que feia molt anys que arrossegàvem.

 

Un perfil completament diferent del que podíem trobar abans. Ara hi ha molta gent jove que es vol dedicar a l'orgue no com a segon instrument o perquè toca en una parròquia, sinó perquè s'hi vol
dedicar professionalment. Això és un símptoma que alguna cosa està canviant. O que la feina durant molts anys de Torrent i companyia comença a donar fruits.