Sense pressa però sense pausa. La carrera de Joan Magrané (Reus, 1988), autor de 40 partitures amb només 26 anys, avança amb passos segurs. Resident a París, on està completant un màster de composició, i després de guanyar el premi Reina Sofía amb l'obra per a orquestra Desolació secreta, no para de rebre encàrrecs de formacions de prestigi, entre elles l'Ensemble Intercontemporain fundat per Pierre Boulez. Dimarts va estrenar a la catedral de Conca Tu solus qui facis mirabilia, peça sol·licitada per la Setmana de Música Religiosa amb motiu del 20è aniversari de la instal·lació al temple de les vidrieres dissenyades pel pintor Gustavo Torner.

Amb la tranquil·litat de qui sap que ha completat un meticulós treball, però fet interiorment un sac de nervis, Magrané va assistir a la première de la cantata escrita per a 12 veus mixtes i interpretada pel grup Kea. «Preferiria no estar present en les estrenes perquè sempre tinc por de detectar alguna imperfecció», va dir l'endemà aquest superdotat creador després de comprovar que la seva madrigalista obra havia sigut molt ben acollida.

En la seva primera peça de música religiosa, l'autor ha aplicat el seu particular llibre d'estil compositiu. Magrané s'inspira en la poesia, especialment la mística, en l'art i en referents musicals que van des de Monteverdi fins a Wagner. Sorprèn la maduresa d'un músic tan jove a l'abordar un gènere que requereix profunditat espiritual i un gran domini coral. Partint del Gènesi enllaça amb textos de Lucreci, Paul Válery, Hölderlin, Dante i Goethe. Amb aquestes influències ha edificat una obra delicada i ha superat la dificultat de compondre només per a veus, «on tot és més precís que en les partitures per a orquestra».

Forjat al costat de Ramon Humet i després d'estudiar a l'Esmuc amb Agustín Charles, va fer un Erasmus a Graz (Àustria) abans de recalar a París. En pocs anys han estrenat obres seves, a més de la Intercontemporain, el Quartet Gerhard, Quator Diotima, BCN216, Ensemble SurPlus, l'orquestra de RTVE i altres formacions. Ha participat també en projectes com l'òpera Dido&Aenas reloaded i ha estrenat en diverses ciutats europees i festivals.

Actualment està ultimant una òpera de cambra, amb Raquel García-Tomas i la cantant Elena Copons, que presentarà al juliol a Viena i ha rebut un encàrrec del Festival de Heidelberg (Alemanya). A l'horitzó té dos projectes per a la Intercontemporain, un d'elles amb textos d'Ausiàs Marc. «Després d'estrenar a París un trio amb ells, el director Matthias Pintscher em va dir que havíem de seguir col·laborant», explica feliç. Una altra bona notícia és que l'OBC interpretarà l'obra amb la qual va guanyar el Reina Sofía.

Inquiet i disciplinat, no para de dissenyar projectes. En té un sobre quadros de Miquel Barceló, i la mort del poeta Francesc Garriga va tirar a terra un cicle de lieder que espera poder reprendre. Valente i Gimferrer estan entre els seus referents poètics, però ja pensa a crear una obra amb textos de Carles Riba. A més de compondre peces per a orquestra i veu es veu també «com a compositor d'òpera», gènere del qual va aprendre molt amb Agustín Charles i Mauricio Sotelo, que acaba d'estrenar El público i és un dels seus compositors favorits.

Passió per la contemporània

Wagnerià convicte i confés, sobretot de Parsifal, se sent molt pròxim a «la idea de la polifonia i als leitmotiv encadenats de Wagner». També sent predilecció per Strauss, Mahler, Schubert i Beethoven. Ha conegut Boulez i l'ha impressionat «malgrat la seva fama de dictatorial, la seva proximitat a les classes amb els músics». També valora molt Jordi Savall per la seva categoria musical i per la seva implicació amb els nous valors. «M'agradaria compondre una obra escrita per a la seva viola de gamba», diu.

Se sent afortunat de pertànyer a una generació «apassionada per la contemporània», i cita intèrprets com Maria Hinojosa i Anna Alàs. «A París els concerts s'omplen i es trenca el mite que aquesta música sigui minoritària». Magrané porta sempre un bloc on anota les idees que sorgeixen del contacte amb el seu entorn. «Per compondre necessito partir d'algun referent extramusical, però sense menysprear tradicionals mons sonors». És el cas de la música antiga que escolta habitualment, encara que fes les primeres incursions en el hard rock.