Rares vegades les orquestres desperten tanta expectació com quan cal rellevar al podi el seu titular. La Filharmònica de Berlín, sense anar més lluny, és capaç d’atreure tota l’atenció mediàtica ara que tant el públic entès com el profà és conscient que Sir Simon Rattle ha decidit deixar la plaça i que per succeir-lo s’especula sobretot sobre dos noms.

Apostaran els músics pel veneçolà dels rínxols, el jove i apassionat Gustavo Dudamel, o optaran per tornar a les arrels amb el germànic Christian Thielemann ? L’altra formació que desperta gran curiositat – donat que la Filharmònica de Viena no té directors fixos, només convidats – és l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam, llegendari conjunt que des de la seva creació el 1888 ha tingut només mitja dotzena de directors titulars! L’últim, Mariss Jansons, va donar un cert cop de porta en anunciar l’abril passat la seva marxa. L’orquestra havia de nomenar el setè director de la seva història.... però no va trigar a haver-hi fumata blanca: el successor (efectiu el 2016) no és cap altre que el milanès Daniele Gatti, popular a Espanya per la seva vinculació amb Ibercamera.

Als 53 anys, aquest carismàtic milanès, fan de l’Inter – el futbol és la seva altra gran passió –, acaba de convertir-se en llegenda de la clàssica, un epítet que rebutja de totes totes. Generós amb el seu temps, rep La Vanguardia durant uns assajos amb la Filharmònica de Viena. A la fi, però, es fa difícil dir si de debò se sent com un predicador al podi revisitant la Bíblia i provant de despertar quelcom de nou en els feligresos. El dilluns 23 torna a L’Auditori de Barcelona (el 25 a Madrid) amb la 4a Simfonia de Txaikovski i aquests Debussy (La mer) i Ravel (La Valse) que tan exquisidament ofereix l’Orquestra Nacional de França, de la qual és titular.

Com gestiona un músic de la seva generació el pes de la tradició d’una orquestra com la del Concertgebouw ?

La tradició s’ha d’observar com un punt de partida, però ens podem referir a la tradició o al que realment significa la tradició.

I què significa ?

Tot i res. És tocar d’acord a un determinat tempo ? És oferir aquest so que resulta familiar, aquesta manera d’esperar un clímax que finalment arriba, aquest particular fraseig o articulació ? La tradició també implica seguir endavant. I veig més important que una orquestra amb un llegat el pugui oferir a les diferents direccions orquestrals de la seva història, i que cada mestre que la dirigeix hi deixi la seva empremta. El Concertgebouw, per exemple, té al seu repertori Mahler, Strauss, Bruckner... de manera que hem tingut l’oïda del mestre Mengelberg, després la de Van Beinum, més tard Haitink, després Chailly, Jansons... i jo mateix en el futur. El que enriqueix una orquestra és la personalitat de cada director que hi ha passat, de manera que no existeix una sola tradició ni una manera ideal d’interpretar una peça, ja que fins i tot el mateix compositor ha tingut dubtes. Bruckner, per exemple, canviava totes les seves simfonies, i si agafes la música de Debussy tocada per ell mateix, no té res a veure amb el que diu la partitura. És una història interminable. Cal continuar mirant cap al futur, l’oïda del públic d’avui és diferent de la de fa 50 anys. I en el nostre temps les coses canvien tan de pressa... tots pendents dels missatges del mòbil, del Twitter. Hem perdut la nostra intimitat i la nostra llibertat... i pretén que parlem de tradició...? Au, vinga!, és una mica hipòcrita. La música ha de dir alguna cosa a la gent d’avui. I el públic no ha d’estar necessàriament educat.

Perquè la comprensió de la música ve de l’esperit...

Completament. La principal aproximació ha de ser emocional. La majoria de turistes que van a Roma, Florència o Venècia probablement ho ignoren tot del Renaixement, i encara així queden impressionats. Després potser agafen un llibre i llegeixen sobre el període... doncs és el mateix amb Verdi i Beethoven. L’important és la impressió que causa la seva música. La gent ha de poder venir a un concert, gaudir un parell d’hores fora d’aquest món impossible, aturar-se i escoltar, creure que la música el transportarà a una altra dimensió.

Interessant, però quin pla té per a la del Concertgebouw ?

Vaig ser escollit pels membres de l’orquestra després de col · laborar-hi una dècada i suposo que aquest intercanvi humà és el que els va decidir. Ara el meu pla és mantenir-me en el repertori principal, obrint-nos també al francès i a la Segona Escola de Viena, però no és un dogma. Això és un treball en viu i cal estar oberts a la demanda del mercat.

ORQUESTRA AMB TRADICIÓ “ Avui tot canvia tan de pressa... i pretén que parlem de tradició ? Au, vinga!”

LA 4a DE TXAIKOVSKI “ És una ocasió per veure si Txaikovski pot sonar apassionat, però no massa femení ”

Li van donar la notícia que el volien com a titular del Concertgebouw quan estava a Taormina de vacances. La vida canvia mentre un és a la platja...

(Rialles) La veritat és que és estrany que jo tingui una setmana lliure... però tot va ser molt ràpid. Normalment una orquestra triga un o dos anys a decidir-se.

Vostè és una llegenda als 53.

Aquesta dimensió no em correspon. Prefereixo que el públic em tingui simpatia per ser un filtre cap a l’obra mestra. Sisplau, deixin-me continuar al servei de la música.

D’acord, però em confirma que tot director porta dins un seductor ?

Això l’hi diran els músics.

Vostè ja ha madurat per serne conscient.

Sento decebre-la però no veig la música d’aquesta manera. No estic interessat en aquest costat carismàtic perquè, què significa el carisma ? Fins i tot un director jove pot tenir-ne. Però la clau està en com pots servir la música. I vull creure que la gent de l’orquestra sap reconèixer si algú està utilitzant la música en favor personal o es presta a servir a la música. Això canvia totalment la visió. La meva generació ha crescut molt més protegida que els directors joves d’ara. Als meus 25 jo encara estava a l’escola i ara a aquesta edat potser dirigeixen la Filharmònica de Berlín. L’error és comprometre’s amb una gran orquestra sent jove, perquè al final és ella la que t’aixeca a tu. Has pujat l’Everest en helicòpter, però en realitat t’hauries d’haver preparat com a músic i com a home. Avui tot va a gran velocitat i els músics estan massa exposats.

DIRECTOR = SEDUCTOR ? “ No m’interessa el costat carismàtic, només vull continuar al servei de la música ”

ELS ORÍGENS “ A casa escoltàvem clàssica havent sopat: als 13 anys vaig decidir que volia ser director ”

Vostè va debutar a la Scala als 28 anys. És un bon Everest.

Sí, però amb una petita òpera de Rossini i estant protegit. A més vaig ser savi, ja que durant els assajos em van proposar de tornarhi amb una òpera de Verdi i vaig dir que no. Em vaig sentir inadequat. Avui en canvi els joves dirigeixen al Met, Viena, la Scala. L’intendent vol glamur, i com que probablement hauran gravat amb Deutsche Grammophon... El món s’ha tornat boig. És un sistema que destrueix automàticament el que acaba de crear. Si no et protegeix la gent adequada i ningú no t’adverteix que no utilitzis la música per a tu mateix acabes sent espremut com una llimona i desapareixes. Jo vaig tenir la sort de trobar el mànager adequat, es va comprometre amb mi i mai no em va pressionar.

Vostè també componia de jove. Quina mena de nen era ?

Vaig ser fill únic, un noi normal amb una gran passió pel futbol i no tant per la música. Als deu anys era un pianista terrible, però estava ben dotat. De sobte als 13 vaig decidir que seria director.

La determinació adolescent feta realitat ?

Va ser l’efecte d’escoltar per primera vegada una orquestra simfònica... Una Cenerentola a la Scala amb Abbado. Vaig anar al director del conservatori i li vaig dir el que volia ser. “ Però, home, ets molt jove, cal estudiar això i allò ...”, em va dir. Vaig seguir tots els passos i així que vaig poder vaig reunir un grup de músics i els vaig dirigir en esglésies, en llocs privats. Al conservatori ja m’era d’allò més fàcil. De fet, de molt petit la música sonava en mi de manera màgica, escoltava de tot, els Beatles... Però la clàssica em va capturar, els meus pares van intentar crear un clima. Ell, que treballava a la banca, va estudiar cant i la meva mare tocava el piano. Cada capvespre, després de sopar, escoltàvem mitja hora de clàssica, sempre simfonies, de manera que vaig créixer amb el so de l’orquestra.

Què me’n diu de l’educació musical a l’escola ?

No vull acabar caient en el discurs de sempre que necessitem més educació musical, perquè al final, a veure, quants nois tornen a casa i li diuen a la seva mare que s’han tornat bojos per les mates o la religió ? L’escola ensenya a estimar alguna cosa ? Em sembla que una cosa és la cultura i una altra la passió. Si als sis anys aprens flauta a l’escola corres el risc d’acabar odiant-la. Així que més que en l’escola crec en la família, que és amb qui estàs directament connectat i confies.

Parli de la feina al podi i de la comunicació amb els músics. És important el llenguatge del cos a l’hora de dirigir ?

Amb el temps l’he portat a la mínima expressió, especialment en concert. D’una banda és un signe d’autoconfiança i, a més, els deixo espai als músics. El moviment pot convertir-se en una distracció i és amb la mirada que passes la informació, l’esperit de la música. Els ulls no enganyen mentre que el llenguatge del cos pot ser malinterpretat. El secret en la direcció és anticipar-se; per això no gaudim de la música en concert. És una part trista de la nostra professió. Si pares i escoltes, la música et pot commoure i perds el control. El director és allà l’home més solitari de la terra... és un moment trist. Es en l’estudi de la partitura quan la vius.

La Filharmònica de Viena, de la qual vostè és convidat, té mitja dotzena de dones. Li preocupa la paritat ?

En absolut. Faig música amb tot tipus de races.

Races ?

Vull dir que toco amb homes, dones, japonesos...

Oblidi-ho... Què en diu del repertori amb què ve aquest cop a Espanya, la 4a de Txaikovski ?

La vam triar amb Josep Maria Prat, d’Ibercamera. La 5a és ja molt interpretada, i aquesta té un primer moviment que m’encanta. És una simfonia amb esperit rus però també una oportunitat per veure si Txaikovski pot sonar apassionat però no massa femení. Estic en contra del sentimentalisme, és barat, una forma superficial de descriure un estat d’ànim. Txaikovski és un compositor clàssic, proper a Mozart, la forma és perfecta i molt regular, no la força mai. I, més que de plorar, es tracta de mostrar la noblesa i elegància d’aquesta música. És curiós, si segueixes el tempo de la partitura – que amb el temps s’ha alentit molt –, canvia del tot el sentit. És l’enigma de la música.

EDUCACIÓ MUSICAL I ESCOLA “ Que potser l’escola ensenya a estimar res ? Una cosa és la cultura i una altra la passió ”

COM UN PREDICADOR “ La meva missió és crear-li interrogants al públic, fer-li descobrir coses noves ”

Vostè és espiritual ?

Espero que sí. Sóc creient, crec que hi ha alguna cosa més. Per què estic aquí per fer música ? Qui em va donar aquest talent ? Crec que se m’ha ofert una sensibilitat i que he d’establir un vincle amb el públic. La meva missió és crear-li interrogants, aquell moment en el qual pensaven que coneixien una simfonia i que ara se’ls presenta diferent...

Llavors vostè se sent com el predicador que llegeix de nou el passatge de la Bíblia...

D’alguna manera sí. Forço la gent a estar oberta a absorbir altres coses, i això no només té a veure amb la música.

El repertori clàssic seria aquesta Bíblia que rellegeix la gent buscant un nou sentit ?

Brava! Però el públic vol sentirse còmode, escoltar el que ja coneix, no ser impactat...