Wagner no ven tant a la taquilla barcelonina com la gent es pot arribar a pensar. Almenys així ho constata el mateix Liceu, temple de la Barcelona wagneriana. Potser és un mite que defalleix a la ciutat ? Si fos així, la nova direcció del teatre promet treballar per recuperar-lo, tot i que de moment no es permet programar més de set funcions – 13.000 entrades a la venda – deSiegfried, la segona jornada de la Tetralogia, després de la celebrada Valquíria de l’any passat i el pròleg de l’Or del Rin que la va precedir. Es tracta de la producció de Robert Carsen per a l’Òpera de Colònia que aquí dirigeix musicalment Josep Pons i que arrenca aquest dimecres amb un repartiment difícilment superable.

Lidera el primer repartiment el divo canadenc Lance Ryan – que l’altre dia no va atendre la premsa concentrada al Liceu perquè havia de descansar. El tenor és secundat pel baix-baríton alemany Albert Dohmen com el déu Wotan disfressat de transeünt; el versàtil Peter Bronder en un Mime més elaborat; la rotunda Ewa Podles en el paper d’Erda, i la magna Iréne Theorin en el de Brünnhilde. El segon repartiment té com a Siegfried Stefan Vinke i Catherine Foster és la filla de Wotan.

Tots al servei d’una producció que tot i que ja compleix tres lustres manté el seu atractiu en la posada en escena: un Carsen autèntic on l’anell del nibelung juga a ser metàfora de l’etern anhel pel poder, un poder que aquí destrueix el planeta. En absència del director d’escena, és la seva assistent, Eike Ecker, qui reprèn els passos de La valquíria, recordant la catàstrofe ecològica de la qual parteix Carsen. “ A Siegfried veiem algunes referències a la jornada anterior: Walhalla, el fantàstic castell que Wotan havia construït, ara és una habitació buida on ell s’asseu davant del foc sol.

fLa naturalesa ha estat devastada ”, apunta la directora alemanya,ent ressaltar el valor d’actualitat de la trama wagneriana. El poder tot ho corromp.

També Josep Pons, director musical del Liceu, defensa la continuïtat de la Tetralogia. “ Wagner mateix deia que la va idear com una unitat, i havent passat per un moviment lent, ara, a Siegfried, estaríem en l’scherzo. Hem passat d’un títol líric a un altre de més juganer, però es tracta d’un teatre de reflexió més que d’acció, amb no més de dos personatges confrontant-se en cada escena, fins que en l’últim apareix Brünnhilde, ja com un personatge que ha canviat de dona guerrera i lluitadora a una figura de gran sensualitat i molt cantabile. Iréne Theorin ens posa els pèls de punta a cada assaig”.

D’ACTUALITAT El muntatge compleix 15 anys però manté l’atractiu de la catàstrofe ecològica

JOSEP PONS “ Wagner va traçar un protagonista sense tota la noblesa de què podria ser capaç ”

La soprano sueca, per la seva part, assegura que gaudeix especialment d’aquesta producció perquè “ crec que hem aconseguit ser una sola família ”, i diu sobre el seu personatge que el fet d’haverlo interpretat tantes vegades no només no la submergeix en una rutina sinó que li facilita les coses perquè “ estàs preparada per desprendre’t de les teves primeres idees sobre el personatge”. “ Ara cap pregunta no sembla estúpida.

Per exemple... aquesta sensació que té Brünnhilde quan coneix Siegfried: ella és filla d’un déu, tots dos són molt intel · ligents, i ell ha estat la seva única referència masculina, de manera que en veure Siegfried espera una còpia de Wotan, no aquest beneit que només desitja tocar-la i besar-la”. I conclou: “ Aquestes qüestions m’ajuden. Brünnhilde veu que Siegfried no és gaire intel · ligent, però és l’home que li ha tocat, i acceptant-lo apareixen en ella els sentiments humans”. Contra el que diuen alguns, afegeix Pons, Wagner va fer amb Siegfried el que intencionalment va voler, va utilitzar personatges difícilment classificables en bons o dolents per traçar un protagonista més semblant a un nen consentit, sense tota la noblesa de què podria ser capaç.