Edmon Colomer (Barcelona, 1951) dirigeix aquest diumenge l'Orquestra Simfònica de l'Esmuc, formada per alumnes de l'Escola Superior de Música de Catalunya, a L'Auditori de Barcelona, a les 19 h. El programa del concert inclou el 'Triple concert' de Beethoven i la 'Simfonia núm. 5' de Mahler, dues obres que també van tocar aquest dissabte a l'Auditori Enric Granados de Lleida. La col·laboració de Colomer s'emmarca en el cicle de Grans Conjunts de l'Esmuc, en què els estudiants del títol superior de música mostren la tasca que han desenvolupat al llarg de l'últim quadrimestre

Quin nivell i quina actitud ha trobat en el alumnes que formen part de l'Orquestra Simfònica de l'Esmuc?
Del nivell et diré que, en general, des de fa uns anys hi ha un grup de músics estudiants a Barcelona, bàsicament a l'Esmuc, d'un nivell molt. Tenen bons professors, es donen les condicions perquè ells puguin treballar com cal, és a dir, amb treball sistemàtic individualitzat i espais adients. Tot allò que un músic ha de fer per després afrontar la professió amb el rigor i el nivell d'exigència que se li demana. I l'actitud és conseqüència d'aquest treball intens i ben orientat. L'actitud és molt bona. De col·laboració, de compromís amb l'orquestra, amb la música que estem tocant. Estic molt content i molt estimulat per aquestes coses.

El programa dels concerts amb la Simfònica de l'Esmuc és consensuat amb l'escola?
És absolutament consensuat. De fet, és més aviat una proposta de l'Esmuc. En Xavier Puig, que és el cap de l'activitat simfònica de l'Esmuc, elabora tota una programació i sap què és el que convé més a l'orquestra. Una de les fites que s'havia proposat era programar la 'Cinquena simfonia' de Mahler i em va demanar si m'interessava dirigir-la. Vaig acceptar amb molt de gust perquè és una obra monumental.

¿Les solistes del concert de Beethoven també són alumnes de l'Esmuc?
Sí. És la primera que s'enfronten a aquesta obra delicadíssima de Beethoven. Estic sorprès de la solvència que tenen i de la maduresa a qual han arribat malgrat sigui per elles la primera vegada. Ens ho hem passat molt bé.

Per cert, hi ha paritat de gènere a l'orquestra?
Si em preguntes si hi ha més noies a l'orquestra que abans, et diré rotundament que sí. Diria que hi ha més noies que nois. N'hi ha moltes i en llocs de responsabilitat, i tocant instruments als quals fa quaranta anys una dona no podia accedir-hi; una dona no podia accedir al contrabaix, al trombó, a la percussió. Avui ens trobem magnífiques trombonistes, magnífiques contrabaixistes, a part de violinistes, flautistes, etc. Sí, móltíssimes noies i amb una energia impressionant.

Al llarg de la seva trajectòria ha hagut de construir orquestres com la Jove Orquestra Nacional d'Espanya i consolidar-ne d'altres. Això ha sigut així perquè la vida ha anat així o perquè buscava aquesta mena de relació?
Això va succeir cap als anys 80. Vaig aterrar a Madrid amb la Jove Orquestra Nacional d'Espanya, que va ser una aposta per la formació de gent jove en un moment que l'Estat estava adormit. Després d'aquesta activitat i de la bona acollida que va tenir, em van demanar posar-me al front d'algun projecte que es volia transformar o fer néixer. Així va succeir amb algunes orquestres, a Tenerife, a Astúries. I també va coincidir que en aquell moment, amb les primeres generacions de músics formats de la JONDE i altres músics d'arreu del món, vàrem crear l'Orquestra de Cadaqués. Això va succeir durant una època, és veritat, però ja fa anys que no ha tornat a ser així en primer lloc perquè les circumstàncies no ho demanen i en segon lloc perquè la meva feina és fer música, i el que he fet gradualment ha sigut treballar amb orquestres ja constituïdes sigui com a director titulat o en qualitat de director convidat.

¿Manté l'interès per la pedagogia?
És clar, perquè em sembla que és un actiu que hauríem de tenir tots els músics que liderem algun projecte. La pedagogia és fonamental, però és un terme que abraça molts aspectes de la comunicació, de l'aprenentatge i de l'ensenyament. Per tant, pedagogia n'hi ha d'haver sempre que treballis amb altres músics. Tenir les idees clares, intentar convèncer, intentar entusiasmar i intentar assolir aquell objectiu d'excel·lència que en l'art hem d'intentar assolir sempre.

Com s'exerceix la responsabilitat social de la música des de la direcció d'una orquestra?
La pràctica de la música implica una incidència en la cultura, en el desvetllament de la sensibilitat de la gent, la sensibilitat envers l'art i molt aspectes de la vida amb els quals l'art està connectat. No oblidem que l'art si existeix és perquè els éssers humans tenim ànima, tenim esperit i tot aquella sèrie de valors que són intangibles i que ens connecten amb el més enllà i aquestes preocupacions que tenim tots els humans d'intentar respondre a aquelles preguntes que no tenen resposta. L'art forma part de tot aquest fenomen tan humà finalment. Els que fem música tenim una responsabilitat. La societat viu força d'esquena a l'art. No tothom, perquè sortosament hi ha un sector de la societat molt sensible i el cultiu d'alguna activitat artística o simplement l'interès per alguna activitat artística forma part la seva vida. Però no és la majoria. Per tant, sempre queda un marge molt ampli perquè la música penetri en totes les capes de la societat com a eina d'educació i de sensibilització. No és l'única eina, però penso que és una de les més importants.

Aquesta eina també ha de servir per transmetre repertori nou?
Sí, per descomptat. El que passa és que el patrimoni artístic que hem rebut és tan divers i abraça tantes èpoques, tants segles d'evolució i transformació, que és impossible que puguem digerir tota aquesta riquesa. Amb què ens quedem? Ens quedem amb allò que ens apel·la d'una manera més directa, el tipus de música que entenem de seguida. Per tant, avui que hi ha tantes eines per a la comunicació tenim molta competència. Tenim competència de tot el ventall d'oferta audiovisual que hi ha al mercat, tenim la competència del missatge curt, del missatge superficial, i l'art, i la música en concret, vol temps, vol reflexió i vol treball, fins i tot com a espectador. És lògic que avui hi hagi un sector que li costi molt entrar en un determinat tipus de música, sobretot música que en un moment donat va ser experimental i avui encara manté aquest caràcter. Aquest és el problema que tenim. És un problema que hem d'afrontar i intentar resoldre. Hi ha societats que porten ja més temps de tradició musical, la qual cosa permet que les orquestres o les institucions culturals puguin oferir tot tipus de repertori, d'estètiques i d'estils. Nosaltres estem una mica enrere en aquest sentit.

A partir de la seva experiència dirigint a països com Corea de Sud i França, ¿considera que s'ha de reformular la manera de presentar els concerts per atraure més públic?
No és una societat com la coreana on hi ha més tendències a l'experiment. Al contrari. Són societats que malgrat siguin emergents són conservadores de mentalitat, i el que fan és intentar incorporar en la seva vida el que nosaltres ja tenim com a patrimoni de fa segles. En el cas de França, conviuen les dues tendències: el conservadorisme habitual en qualsevol societat i també les noves apostes estètiques. Hi ha experiències d'intentar presentar el concert simfònic d'una manera diferent, connectant-lo amb altres disciplines que es van incorporant a la fórmula tradicional del concert. Però la fórmula tradicional del concert és com el paper, com el llibre: penso que ha de seguir vivint tal com és perquè el que importa és el que sona, no el que es veu.

¿És millor el diàleg que la ruptura?
En l'àmbit de la música, ruptura no n'hi ha d'haver perquè la música té una essència i el que ens toca als músics és respectar aquesta essència. No podem presentar una música d'una època determinada, d'un compositor determinat, d'una manera diferent de com va ser concebuda. I amb presentar em refereixo a l'execució i la interpretació davant del públic.

Quins projectes té aquest any?
Aquest any tinc calendari bastant intermitent. Ho he volgut així perquè he estat molts anys amb diverses titularitats i dirigint sense parar. Però també convé en algun moment frenar una mica per poder aprofundir en aquella música amb la qual més m'identifico, i per poder dedicar una part del temps a altres aspectes de la cultura: dedicar un temps a alimentar la meva font, la qual cosa incidirà després en la música que faci. Per tant, fora d'alguns projectes molt concrets, el pròxim és a Granollers amb un programa Beethoven, amb l'Orquestra de Cambra de Granollers; el següent és a Metz amb l'Orquestra de Lorraine, amb un programa espanyol on reestreno una obra que havia quedat en els arxius de Julián Bautista, 'Tres ciudades', i després torno amb l'orquestra de Picardia, de la qual vaig ser titular, amb un programa clàssic.