La veu de Benet Casablancas traspua la barreja d’entusiasme i nerviosisme característica de les hores prèvies a una estrena. També la dosi adequada de tranquil·litat, perquè la composició que presenta avui, demà i diumenge a L’Auditori de Barcelona la interpretarà l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). “Hi ha una relació molt maca de fa anys, perquè l’OBC ha estrenat ben bé la meitat de les meves obres per a orquestra. Els agraeixo haver pogut créixer com a compositor simfònic al seu costat”, recorda Casablancas, que alhora en destaca la “capacitat admirable d’assumir una obra nova en un temps rècord”. L’obra en qüestió és Sogni ed Epifanie. Un bagliore tra notti, una peça inspirada pel “pensament poètic” de Rafael Argullol, concretament el del llibre Aventura. Una filosofía nómada.

Encara més seguretat li ha donat la feina del director Kazushi Ono. “M’ha agradat molt la seva manera de treballar. És una persona d’una gran sensibilitat i és molt pulcre. I això em fa tenir molta confiança perquè ell serà el nou director de l’OBC a partir de la temporada vinent. Serà un nou pas endavant per a l’orquestra”, explica el compositor sabadellenc.

Sogni ed Epifanie s’estrena dins d’un programa batejat com a Romanticisme simfònic, que inclou el Concert per a violí i orquestra de Brahms -amb Hilary Hahn com a solista- i la Simfonia núm. 2 op. 27 de Rakhmàninov. “Oferir un contrast d’estils, estètiques i llenguatges és interessant, perquè és bonic veure que les obres poden dialogar les unes amb les altres. A més, s’han de conciliar moltes circumstàncies en una temporada. En aquest cas tenim una magnífica solista de violí amb Brahms, una simfonia de Rakhmàninov i una obra nova”, explica. El diàleg, en el sentit més ampli, és essencial per a Casablancas, que al llarg de la seva trajectòria ha fugit de la compartimentació i s’estima més establir vincles entre la música i altres manifestacions artístiques. “La música respon al món, a l’entorn social, i no és aliena als altres elements que configuren la realitat -assegura-. A vegades podem aprendre més sobre com funciona la música veient les pel·lícules de Hitchcock i llegint els meravellosos diàlegs que Hitchcock i Truffaut van sostenir al voltant de com es generava la pel·lícula i com variava el ritme fílmic”.

L’estímul de Rafael Argullol

En el cas de Sogni ed Epifanie, Casablancas dialoga amb Rafael Argullol. “L’estímul primer d’aquesta obra és molt important perquè respon a l’amistat i l’admiració que tinc per Rafael Argullol. Hem compartit molts projectes, i ara estem treballant en L’enigma di Lea ”, diu sobre l’òpera que en principi està previst que s’estreni al Liceu durant la temporada 2017-2018. “Un dels seus llibres que m’agrada més, Aventura. Una filosofía nómada, acaba amb la frase que és el subtítol de la meva obra: Un bagliore tra notti -explica Casablancas-. És un llibre de pensament molt poètic. Ell parla sempre d’escriptura transversal, en què la poesia conviu amb el pensament i el pensament amb la poesia, i la font d’inspiració d’aquesta obra és aquesta riquesa del món poètic del Rafael”.

La interacció amb altres llenguatges és una constant en Casablancas. Unes vegades ha sigut amb la literatura de Foix, Shakespeare i Cees Nooteboom, altres amb la pintura de Picasso i Rothko. I en cada cas aquest diàleg l’ha dut a colors musicals diferents. “Això és un regal per al compositor. Poder tenir una inspiració com la del Rafael Argullol és meravellós. Gràcies a ell he trobat en el meu interior altres racons, accents, perspectives i llums que possiblement no hauria trobat. Són fonts d’alimentació extraordinàries per escriure una obra que pot sorprendre la gent que conegui altres composicions meves per a orquestra, perquè a mi m’ha fet la sensació que em portava a descobrir altres racons de la meva sensibilitat i de la meva pròpia estètica”, diu.

Sogni ed Epifanie forma part del programa de Casablancas com a compositor resident de l’OBC i L’Auditori que s’ha desenvolupat durant dues temporades i que culminarà al maig amb un “retrat de compositor” monogràfic a càrrec del conjunt Bcn216 dirigit per Francesc Prats.