“No hi ha tenors”, és el tòpic que sentim cada dos per tres, i encara que ja sabem que no és cert, ja que en coneixem un bon grapat i fins i tot algun que està ja molt preparat, el concert de diumenge va servir per acabar de desfer el malentès: en el recital dels guanyadors del concurs Viñas d’aquest any hi ha hagut quatre tenors, només un baix i dues sopranos. Però quan la gent s’aferra a una idea...

El primer a sortir a l’escenari va ser el guanyador del premi de Sarsuela, el nord-americà Andrew Owens, que va cantar amb elegància i bon gust l’ària Bella enamorada, d’El último romántico, de Soutullo i Vert, amb una veu nítida i agradable dotada d’una zona aguda vistosa. Galina Averiina va aparèixer després, vestida elegantment. Va cantar l’ària de Pamina, de La flauta màgica, i amb una mica menys d’empenta l’escena i gavota de Manon de Massenet (el públic ja no és tant savi com abans i, previsiblement, va aplaudir abans de sentir la gavota, amb la qual cosa la soprano va haver d’imposar silenci). Un altre tenor nord-americà, Matthew Grills, es va distingir amb Il mio tresor, de Don Giovanni mozartià, amb un bon lluïment de fiato (respiració) i amb una veu molt lleugera, l’ària de Ramiro de La Cenerentola de Rossini (hem sentit versions millors).

El coreà Beomjin Kim, també tenor, ens va convèncer en un Ah, lève toi soleil i en l’ària Che gèlida manina de La bohème; la seva veu és atractiva i sap matisar el que canta. Compartint el segon premi amb el baix va aparèixer un altre tenor nord-americà amb una veu més densa que la dels anteriors, i que va cantar Una furtiva llàgrima (no feia falta afegir un detall ornamental fora de lloc) i una bona Aura amorosa de Così fan tutte mozartià. El baix georgià Anatoli Sivko (l’altre segon premi), acompanyat al piano per Stefano Giannini, va interpretar la cavatina d’Aleko, de Rakhmàninov, i una acceptable Madamina de Don Giovanni. La perla del recital del concurs Viñas, amb tot, va ser la soprano ucraïnesa Olga Kuchynska, que amb taules i savoir faire va cantar el vals de Juliette, de Gounod, i una magnífica escena de la bogeria d’I Puritani de Bellini, que no ens hagués dolgut sentir sencera en la veu d’aquesta intèrpret.

Més curt que en altres anys, el concert va crear un clima de tenors inesperat, i l’esperança que l’any vinent es confirmi el floriment d’altres tenors.