L’única òpera de Claude Debussy és un pou sense fons de preguntes no respostes (o respostes de forma ambigua), un pou de superfície en aparença nítida que amaga en les profunditats veritats inconfessables i pors inexpressables. Posats a triar un representant del col·lectiu La Fura dels Baus per dur a escena Pelléas et Mélisande, l’opció més lògica era la d’Àlex Ollé, qui, en el terreny operístic, ha mostrat un traç més fi, sense per això renegar de les imatges potents pròpies del grup.

Aquest traç s’ha tornat a revelar en aquesta nova producció estrenada a Dresden i que té en l’aigua un dels seus fils conductors. Tota la part frontal de l’escenari està coberta per cinc centímetres del líquid element -no debades la protagonista apareix al costat d’una font-; a l’aigua serà on Mélisande perdi la seva corona i l’anell que li dóna el seu marit, l’irascible príncep Golaud, i a l’aigua serà on aquest assassinarà el seu mig germà Pelléas, amant de la noia.

Sense violentar les bases fonamentals d’aquest drama simbolista basat en la peça homònima de l’escriptor belga Maurice Maeterlinck i estrenat el 1902, Ollé proposa una mirada original que aconsegueix de forma brillant unir dos aspectes en principi contradictoris. Per una banda, la part més onírica, irreal, d’una trama que es desenvolupa en un país, Allemonde, més enllà del temps i l’espai convencionals, on arriba Mélisande, una jove de la qual mai sabrem del cert qui és. El segon vessant, més prosaic però no menys punyent, és una història d’amor, desamor, possessió i brutalitat contra les dones.

Trama circular

L’esplèndid decorat d’Alfons Flores, col·laborador habitual d’Ollé aquests últims anys, és una aportació decisiva als dos nivells de lectura que proposa el muntatge. A banda de l’aigua, envoltada en ocasions per un bosc filagarsós, inextricable, a la part posterior de l’escena Flores ha construït una caixa gegantina de quasi vuit metres d’alçada, dividida en diversos espais en dos nivells. És la cort d’Allemonde, un palau que sembla esculpit en la roca, com correspon a una societat petrificada i moribunda.

El moviment circular de la caixa és l’equivalent al desenvolupament circular de la trama que planteja Ollé: Mélisande no pot escapar d’un cicle continu de submissió i, així, la corona que llença a l’aigua a l’inici de l’acte primer és la que, a l’acte quart, rep d’Yniold, el fill de Golaud. De forma pertorbadora, tots els homes d’Allemonde tenen la mateixa llarga cabellera canosa: el petit i innocent (de moment) Yniold, el jove i impetuós Pelléas, el madur i violent Golaud, i l’ancià Arkel, retratat aquí sense la passivitat habitual (els seus baixos instints s’adrecen tant a la seva jove, Géneviève, com a la mateixa Mélisande).

En aquest món decrèpit i blanquinós, l’arribada de la pèl-roja Mélisande aporta una nota de color que l’ajustat vestuari de Lluc Castells (més formal per a ells, més evanescent per a ella) subratlla. L’única sortida que li queda a la protagonista és la fugida cap al món del somni. Mentre una doble escolta els planys hipòcrites de Golaud i Arkel, Mélisande mor al seu llit, al costat del seu estimat Pelléas, envoltada de l’aigua que la nodreix i l’acull, en una imatge final d’una càrrega poètica tan indicible com la mateixa música que clou l’òpera.

Camilla Tilling aporta a Mélisande una corporeïtat i sensualitat ideals en aquesta producció, ben corresposta per Phillip Addis, un dels millors Pelléas del moment. Oliver Zwarg és un Golaud amb apropiada autoritat, tot i un so sovint pla, Tilmann Rönnebeck és un contundent Arkel, Christa Mayer una efectiva Geneviève, i Elias Mädler, membre del famós cor de nens de Tölz, és un Yniold de relleu inesperat. La sonoritat daurada de la Staatskapelle de Dresden és un plus, malgrat que l’experimentada direcció de Marc Soustrot és més pròdiga en impuls dramàtic que en refinament líric.

Connexió Lió

Aquesta nova producció representa el debut d’Ollé en un dels teatres de més solera d’Alemanya, la Semperoper de Dresden, culminada amb un èxit inapel·lable de públic. La reeixida del muntatge és doblement meritòria, ja que el repertori francès no és la dieta habitual a la capital de Saxònia, per desgràcia ara famosa per un infame moviment racista.

La proposta va néixer d’un dels gestors operístics que més confia en Ollé, Serge Dorny, patró de l’Òpera de Lió, on el director català ha presentat diversos muntatges (aquesta mateixa temporada, Der fliegende Holländer de Wagner) i que va ser nomenat intendent de la Semperoper, càrrec que havia de ser efectiu a partir de l’1 de setembre del 2014. El seu mandat, tanmateix, mai va començar, ja que Dorny va ser acomiadat abans. Quan en un teatre el director musical és una figura tan idolatrada a Alemanya com Christian Thielemann, no hi ha cap dubte sobre qui té el poder de veritat.

Sigui com sigui, l’activitat internacional d’Ollé és frenètica. En cartera, el Trovatore a Amsterdam i París, a la segona ciutat amb una megaestrella com Anna Netrebko, que també protagonitzarà una nova producció de Norma al Covent Garden de Londres. Cal confiar que el Liceu torni a ser un dels ports d’atracada de la inventiva furera. O, ja que hi som, de Calixto Bieito, tot just designat principal director convidat de l’Òpera d’Oslo. Exportar talent està molt bé, però potser que de tant en tant també en gaudim.