Després de sortir ovacionat ara fa un any de L'Auditori com a solista de l'Orquestra del Mariïnski i d'exhaurir entrades, poc després, en diversos recitals a la Pedrera, Ignasi Cambra debuta avui al Palau de la Música amb una condició, la de talent emergent del piano, que ja ningú gosa discutir. “Els periodistes ho exagereu tot una mica, però... bé, sempre agrada que es parli bé de tu, encara que això no faci canviar la manera com treballes”, comenta, amb modèstia, davant del piano de casa seva.

Cambra, de 25 anys, ja estava matriculat a Esade quan una beca per anar a estudiar a Indiana el va fer canviar de plans ara fa vuit anys. “Potser si no hagués marxat ni tan sols m'estaria dedicant a això”, admet. “El piano, és clar, m'encanta, i ara com ara no el canviaria per cap altra cosa, però no estic obsessionat amb res. Simplement sé que m'agrada i que tinc coses a dir.” Preguntar-li, així doncs, pel moment en què es va enamorar del piano és infructuós. “Doncs... no t'ho sabria dir –confessa–. Realment sóc molt poc sentimental... No crec que sigui una persona freda, però no m'agrada gaire la manera ensucrada amb què molta gent parla de les coses. Segurament se'm fa més fàcil ser més expressiu a través d'una partitura.” Cec de naixement, Cambra assumeix que llegir les partitures és més lent i laboriós, però que, al capdavall, “tocar el piano és tocar el piano” i enfrontar-se a un auditori de prestigi és igual per a tothom. “Una persona que hi veu tampoc mira totes les notes que toca. Tothom té una memòria de dits.”

Alumne avantatjat, a Indiana, d'Alexander Toradze, va ser per via d'aquest reputat pianista i pedagog rus que va entrar en contacte amb el seu padrí més il·lustre: Valery Gergiev, director del Mariïnski, que li va fer una audició en privat a Barcelona abans de dur-lo a Sant Petersburg i comptar amb ell com a solista el febrer passat a L'Auditori. “Sí, és un director exigent, però crec que té tot el dret a ser-ho. Si està on està és perquè s'ho ha guanyat”, afirma.

Actualment, Cambra estudia a l'escola Juilliard de Nova York, però ve bastant a Barcelona, on avui –dins del Festival Mil·lenni– interpretarà, en una primera part, dues sonates de Beethoven (Tempestat i Clar de lluna, una obra que ha “redescobert” i que “és fantàstica”) i, en una segona, dues obres de maduresa de Chopin i Brahms i les tres danses argentines de Ginastera. “Quan diuen que el meu so és clar no sé ben bé què volen dir”, conclou finalment. “El que és realment important és tenir una visió personal del que toques i aportar-hi alguna cosa diferent.”