Només la col·laboració de Richard Strauss amb Hugo von Hofmannsthal és comparable a la qualitat dramàtica aconseguida per la parella artística formada per Wolfgang Amadeus Mozart i Lorenzo Da Ponte. Si els primers tenien personalitats antagòniques, els segons compartien el mateix gust per l’hedonisme àcrata. La seva trilogia en comú transcendeix el valor operístic per erigir-se en tractats intuïtius -filosofia natural- sobre la llibertat (moral, individual, de gènere, de classe) amb un clar personatge que triomfa sobre els altres en els tres títols: la criada. A Così fan tutte, Don Giovanni i Le nozze di Figaro, les millors frases estan en boca de Despina, Zerlina i Susanna.

Gemma Beltran, directora dels Dei Furbi, no s’atura gaire en aquest subtext, fins i tot abona d’alguna manera el tòpic de la misogínia dels autors. La seva opció és desenvolupar un joc teatral per a cadascun dels títols. El teatre de titelles serveix per explicar el Così, servit en safata per la manipulació manifesta de Don Alfonso i la tradició dels titelles a Salzburg; la Commedia dell’Arte es fa servir per desenvolupar la trama de Le nozze, encara que Beaumarchais sigui la superació del gènere, fins i tot de Goldoni, i per a Don Giovanni reserva la lectura més fosca i l’artifici que aporta el fantàstic invent escenogràfic del mirinyac multiús. Una proposta que podria evocar la ficció felliniana.

El cant és un element de suport. Que ningú esperi una versió de cambra de les òperes de Mozart. El treball de Dei Furbi transcendeix aquesta idea per crear un estil propi en què la part física reivindica el seu lloc entre el llibret i la partitura. El resultat és atractiu i molt allunyat de la simplificació pedagògica de l’òpera.