Javier Camarena debuta avui en un paper, el de comte de Leicester, que completa aquest trio amorós que formen les reines rivals d’Escòcia i Anglaterra a Maria Stuarda. Parlem de la segona òpera de la nissaga Tudor que va escriure Donizetti (amb Anna Bolena i Robert Deveraux), i en la qual el tenor mexicà comparteix escenari al Liceu amb la diva nord-americana Joyce DiDonato i amb la valenciana Silvia Tro Santafé com Isabel I. “L’elenc d’aquesta producció és extraordinari”, diu el tenor. El seu retorn a Barcelona, on va debutar el 2012 com Nemorino (L’elisir d’amore), arriba després d’haver estat aclamat a Madrid per La fille du régiment.

S’ha convertit en un tenor que trenca platees. Li van demanar un bis al Met de Nova York amb la Cenerentola i fa unes setmanes va fer embogir el Teatro Real amb “Ah! Mes amis” de La fille du régiment.

Sí, quines coses.

Però no n’hi ha per tant, oi? A vostè li resulten senzills els nou dos de pit d’aquest ària.

En la mesura del possible, sí. És una ària que fa quinze anys que la canto. De fet, va ser el meu debut operístic a l’Òpera de Belles Arts de Mèxic. Es troba molt a la meva corda. I no és que sigui tan exigent: quan tens resolta aquesta part del sobreagut, és senzill. Però va ser maco trobar-me amb aquest públic tan agraït quan precisament debutava al Real i es complien deu anys del meu debut líric amb La fille du régiment.

I finalment bisa i els entesos es tornen bojos... 18 dos de pit... sembla que sigui el mai no vist.

Doncs si sabessin que en els assajos són 27, ha ha. Sens dubte és una prova física, no és com fer pa amb tomàquet, ja m’entén. Requereix de certa energia i l’has de saber administrar bé, perquè el públic sempre pot demanarte’n més i més, i has de ser conscient de quan és possible i quan no. Si no estàs en condicions t’arrisques a ser el teu propi botxí. A Madrid el teatre semblava un estadi aplaudint un esportista... així que les últimes dues funcions vaig bisar. Mai no ho oblidaré: més que el soroll dels aplaudiments és l’energia que se sent.

Artistes aclamats com esportistes. Què li suggereix això?

És que estan en joc les emocions de l’espectador. És com anar a donar suport al teu equip o al teu jugador... esperes que triomfi. I estàs allà amb el nervi i l’expectativa de què és el que succeirà.Com per exemple, amb aquests nou dos aguts i aquests salts i intervals de certa dificultat. Però un té l’avantatge de ser sobre un escenari, donant vida a un personatge amb qui intenta que el públic s’identifiqui i visqui les seves mateixes emocions. Emocions que un expressa a través del cant. És un missatge que estàs transmetent i, en la mesura que el facis creïble, el públic el viurà amb tu. I és llavors quan es genera aquesta energia inigualable.

Veig que el seu comte de Leicester va vestit a la moderna.

Sí, semblo un policia de Califòrnia, ha, ha. Les reines sí que van vestides d’època, però nosaltres anem amb vestit formal i sobri. No tenim una situació temporal ni geogràfica, tot i que s’entén que som a Londres perquè a la primera escena es veu el parlament. La posada en escena és de Moshe Leiser i Matrice Caurier: interessant, ja que sempre estan aferrats al llibret, fins i tot fent un gir de 180 graus.

Llàstima que a Stuarda no hi té una ària de lluïment.

No, però hi ha moments melòdics molt bonics. Em vaig enamorar d’aquest personatge per la intensitat de les situacions que li toca viure. Cada un dels duos que canta, amb Talbot al principi, en dir que si no pot salvar Maria ell morirà amb ella; després enfrontant-se a la reina Elisabetta per suplicar-li per la vida de Stuarda, i després suplicant a Stuarda que s’agenolli davant la reina perquè li perdoni la vida: “si m’estimes, sisplau, fes-ho”. Moments dramàtics diferents i musicalment fascinants.