Aquesta és una de les idees que han volgut destacar Patrice Caurier i Moshe Leiser en la posada en escena de la Maria Stuarda que s’estrena aquest divendres al Gran Teatre del Liceu i de la qual es faran onze funcions fins al 10 de gener. Es tracta d’una coproducció del Liceu amb la Royal Opera House Covent Garden (on ja s’ha representat), l’Òpera Nacional de Polònia i el Theatre des Champs Elysées de París.

Caurier i Leiser, dels quals ja s’han vist al Liceu muntatges de Hamlet i Madama Butterfly, proposen un joc d’estètiques: una de contemporània per als personatges masculins i el cor, i una altra d’època per a les dues reines, abillades a la manera del sagnant segle XVI anglès i escocès, sobretot Elisabet, que és qui més problemes té per conciliar el desig i l’obligació perquè ha d’ordenar la mort de Maria. “Elisabet és una víctima de la seva època”, diu la mezzosoprano valenciana Silvia Tro Santafé sobre el paper de la reina anglesa que interpreta en una òpera que descriu com “un triangle amorós amb el tenor al mig i dues dones que l’utilitzen”.

La lectura que en fa Tro Santafé s’adiu amb la que Donizetti va extreure el 1834 del drama de Schiller que va inspirar el llibret de l’òpera escrit per Giuseppe Bardari. El Romanticisme va mistificar la història del captiveri de Maria Stuard a Anglaterra, que va acabar amb la seva decapitació, i va transformar un conflicte polític i religiós en un xoc sentimental entre les dues reines i amb el comte de Leicester com a eix a contracor. “Leicester prega perquè la reina perdoni Maria Stuard, quan en realitat el que vol la reina és endur-se’l al llit. I, alhora, Maria Stuard -de qui Leicester havia estat enamorat- rebutja la seva ajuda”, explica el tenor mexicà Javier Camarena sobre el seu personatge.

“Figlia impura...”

Ni Schiller ni Bardari van ser fidels al relat històric, perquè les dues reines no van arribar a veure’s, però sense aquesta llicència seria impossible una de les escenes més llegendàries de la història de l’òpera: l’enfrontament de les dues reines al final de segona escena del primer acte, quan Maria etziba el famós “ Figlia impura di Bolena, parli tu di disonore? / Meretrice indegna e oscena... ”. DiDonato, contenta de tornar a un teatre que considera “un temple del bel canto ”, descriu el rol de Maria Stuard com “un volcà” i considera que el duel del primer acte “té força perquè totes dues creuen que tenen raó i estan fermament convençudes” del que diuen. “No és un enfrontament banal perquè totes dues parlen de la veritat des de la ment i el cor”, afegeix. La mezzosoprano nord-americana fuig del Romanticisme per explicar que la posada en escena també vol “mostrar l’horror de la pena de mort”. “Les execucions se segueixen produint avui en dia. Ho veiem a les portades dels diaris. Ho hem vist fa poc al Pròxim Orient, en els assassinats de l’Estat Islàmic i els talibans, en imatges que mostren la solitud davant el botxí d’una persona que sap que morirà. I això ho veurem al final de l’òpera”, diu DiDonato, que reivindica l’art com a instrument per “mostrar el que està passant perquè la societat no estigui cega davant aquesta realitat”.

DiDonato, Camarena, Tro Santafé i el baix Michele Pertusi encapçalen el primer repartiment de Maria Stuarda, que en el segon tindrà Majella Cullagh, Antonio Gandía, Marianna Pizzolato i Mirco Palazzi. El director musical serà Maurizio Benini, que accepta de bon grat el protagonisme de les veus. “Als directors no ens agrada tant dirigir bel canto com obres de Puccini o de Verdi, perquè l’orquestra no és la protagonista. Amb el bel canto, el director ha d’estimar molt les veus, i a mi sí que m’agraden”, diu Benini, que recorda que “el bel canto és extraordinari i meravellós quan hi ha bones veus” com les que cantaran al Liceu.

Benini assegura que a Maria Stuarda ha intentat acostar-se “al màxim possible a la sonoritat i l’estil de l’època, però sense instruments històrics”. “I també amb veus modernes, perquè no sabem com eren les veus antigues”, explica el director italià.