14/12/2014 |
Fer música a casa va ser durant dècades, per als amateurs amb un mínim d’aptituds, una de les formes bàsiques d’accedir a les principals obres dels grans compositors. Les editorials publicaven arranjaments per a les combinacions més impensades que eren interpretats amb fruïció en el confort d’un saló entre amics i familiars. En l’era de la descàrrega immediata i l’ streaming permanent, aquesta pràctica domèstica sembla pròpia del pleistocè, però va generar una gran quantitat de curiositats, com la versió per a quintet de corda que Anton Wranitzky (1761-1820) va fer de l’oratori La creació del seu mestre Haydn.
Aquesta va ser la proposta singular de la nova actuació de l’Orquestra del Montsalvat. De fet, es tractava de l’arranjament d’un arranjament, ja que la formació dirigida per Francesc Prat va presentar una selecció per a orquestra de corda a la qual es va afegir, en algunes àries i recitatius, l’expressiva veu del tenor David Alegret. Ningú bé del cap pretendrà que aquesta versió és una alternativa a l’original (tot i que Haydn mateix la va lloar), i l’esclat de la llum, un dels moments més genials de l’obra, n’evidenciava els límits. Però sí que va ser un bon vehicle perquè la corda del conjunt, liderada amb empenta per la concertino Elisa Citterio, realitzés un treball d’escolta mútua i equilibri que només pot ser beneficiós.
La proximitat que imposa la Sala Pau Gil del Recinte Modernista de Sant Pau comporta un so cru que no permet dissimular errors o esgarrinxades, i n’hi va haver. Però la dinàmica direcció de Prat, unida a l’entusiasme comunicatiu dels músics (només calia veure el violoncel·lista Amat Santacana), van fer que, en algun moment fugisser, creguéssim que aquella era la Creació de veritat. Amb aquest concert, l’Orquestra del Montsalvat dóna per tancada la fase fundacional. Un projecte tan engrescador i necessari (una formació que abordi el repertori romàntic amb instruments i criteris històrics) bé mereix continuïtat.
XAVIER CESTER
Ara