Cerca de notícies

Enquesta

Dido i Enees avui

29/11/2014 |

 

 

El Teatre Lliure ha apostat per l’”òpera líquida de cambra” amb el díptic Dido Reloaded i Go, Aeneas, Go!, que es representarà fins aquest diumenge 30. Les obres, que es poden llegir com una de sola, han estat compostes col·lectivament per Xavier Bonfill, Raquel García-Tomás, Joan Magrané i Octavi Rumbau, amb dramatúrgia de Cristina Cordero, i han apostat per la reactualització del mite de Dido i Enees per tractar conflictes de l’Europa actual. Anna Alàs, María Hinojosa, Joan Ribalta a la part vocal i Víctor de la Rosa i Cèlia Torres en la instrumental van excel·lir.

Dido reloaded ja es va presentar a Barcelona l’any passat, a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. És una relectura del mite virgilià de Dido i Enees, que Henry Purcell converteix en òpera de forma brillant. A principis de mes vam poder sentir la versió del King’s Consort a l’Auditori i al febrer la tornarem a gaudir al Petit Palau, amb el Cor Jove de l’Orfeó Català. El conegut mite explica que el troià Enees arriba a Cartago i s’enamora de la reina Dido, però els Déus decideixen enviar Mercuri a Enees per encomanar-li que abandoni Cartago i reemprengui el seu viatge i això comporta que Dido se sotmeti a un gran turment fins occir. Allò que ens proposa Cristina Cordero, que beu de la versió de Purcell, és que els déus d’avui en dia poden prendre forma de diners o interessos partidistes. La gènesi de l’obra es troba en un encàrrec de l’OBNC (Òpera de Butxaca i Nova Creació) i té Europa com a teló de fons d’una història d’amor impossible.

Es tracta d’una òpera per a música electrònica, veu, clarinet i violoncel amb quatre parts, cadascuna de les quals està composta per un dels quatre compositors. Això fa que, estèticament, la coherència estètica de la proposta es vegi afectada i puguem distingir els traços de cada creador. Tots coincideixen a tractar la veu de forma força convencional i paral·lela a la part electrònica, sense formar-ne part. Tal vegada, la part electrònica és la que embolcalla amb més cohesió el conjunt. La incorporació dels instruments, el clarinet -i el clarinet baix- i el violoncel, amplificats de forma que es barregen amb la part electrònica està resolta de manera talentosa en els tres casos (Rumbau, Bonfill, Magrané). Els canvis escènics marquen les quatre parts de l’obra, potser de manera massa explícita. L’escenografia de Jordi Pérez Solé és resolutiva, marcada per l’economia de mitjans i la sobrietat. La il·luminació de Sylvia Kurchinow juga amb els contrastos entre els poders positius de Dido i els obscurs de les bruixes.

Dido, interpretada per la soprano María Hinojosa, és la dirigent d’un país que es debat entre les passions i el deure, ja que té por que l’amor amb Enees afecti les seves decisions com a governant i, a més, assumeix que la seva trobada amb ell comporta la confluència de dues tradicions culturals diferents. Tots aquests dubtes els comenta amb la seva germana Belinda, la mezzo Anna Alàs, una veu que respon positivament als riscos, enfosquida quan convé i més lluminosa en els moments més tendres amb Dido i, interpretativament, va demostrar unes dots notables. Hinojosa, més estàtica, va respondre amb una solvència vocal extraordinària, amb el seu domini extrem dels reguladors i un timbre gruixut, que transmetia seguretat.

L’obra s’obre amb música de Raquel García-Tomás, que fa una clucada d’ulls a Henry Purcell amb un tractament de les veus, especialment el de Dido, molt proper a la música antiga. En la música de recerca és difícil parlar de bellesa, però en el cas de García-Tomàs podriem utilitzar aquesta categoria, en un moment en què Dido es lamenta per la seva situació. El canvi d’escena ens porta a la música d’Octavi Rumbau i apareixen un cello i un clarinet baix, que es combinarà amb el clarinet, que vol representar Enees. És la part més arriscada vocalment i, a nivell escènic, més intrigant, ja que Dido i Belinda comencen la seva transmutació en les bruixes de Purcell i fan quelcom que sembla un conjur per allunyar Enees de Dido: introdueixen un objecte en un vas d’agua i aquest entra en ebullició. Aleshores, el clarinet baix apareix al centre de l’escena i abandona per uns compassos l’ambigüitat de la seva presència. La música de Xavier Bonfill coincideix amb el joc de la bruixeria. Dido i Belinda ja s’han transformat en fetilleres en un moment especialment interessant a nivell escènic i la música representa aquest cantó fosc, amb un predomini de la part electrònica que arriba a un clímax emocionant. Amb Joan Magrané, Dido i Belinda tornen a actuar en els seus papers originaris i l’obra acaba amb un pianissimo sublim, en la foscor, amb una Dido turmentada.

Amb Dido Reloaded, l’equip guanya el premi Berliner Opernpreis 14 von Neuköllner Oper und GASAG, i es va encarregar el que es pot considerar la segona part, A Go, Aeneas, go!, que es va estrenar a Berlín la primavera passada, sense l’Epíleg. Els compositors són Xavier Bonfill, Raquel García-Tomás i Octavi Rumbau. L’òpera ha volgut ser una clara continuació de l’anterior, amb el motiu del viatge d’Enees i per les característiques musicals, electrònica, veu, clarinet, violoncel i la introducció de vídeo, a càrrec de Raquel García-Tomás.

En aquesta òpera de trenta minuts de durada, Enees pren tot el protagonisme i es fa de carn i ossos. Ja ha abandonat Dido i s’encamina a lluitar pels ideals d’Europa bo i emprenent un viatge per diferents estats, proclamant que “Wir wollen Europa gemeinsam besser Machen” (volem construir Europa junts). Però el context actual de crisi econòmica i de valors fa que topi amb un mur: Europa el manipula i l’esgota. L’obra està dotada de cosmopolitisme i aquí el vídeo de Raquel García-Tomás és de gran ajuda per a l’espectador. Es fa explícit el viatge i les tensions internes de l’heroi. El tractament vocal és més arriscat i l’electrònica pren més protagonisme. Es converteix en l’embolcall perfecte per als periples d’Enees, que ressegueix tota la sala com a metàfora del viatge arreu d’Europa i acaba envoltat d’espelmes, derrotat. El tenor Joan Ribalta, encarnant Dido, va lluir interpretativament però es va mantenir en la correcció a nivell vocal.

Els compositors aconsegueixen dotar de coherència el conjunt en una obra més madura, fruit de l’experiència anterior. A més, la part vocal femenina ha estat escrita pensant en la cantant que vam poder sentir al Lliure, la mezzo Anna Alàs, que interpreta Europa amb unes qualitats interpretatives remarcables i una veu capaç d’assumir riscos.

L’Epíleg és obra de Joan Magrané, i ell també tenia en ment les característiques vocals de María Hinojosa quan va escriure la seva part. Es pot veure com una obra tancada en si mateixa, però que alhora pot cloure tant la primera com la segona part. Una manera molt intel·ligent de resoldre el díptic. Magrané l’estrenà dimecres al Teatre Lliure i ens explica com els dos amants es retroben i s’aboquen al seu destí final. Així ho anuncia Dido, que li diu a Enees “M’havies de triar, la ferida és per sempre”. Musicalment, és una part molt lírica en què desapareix l’electrònica i podem sentir el lament despullat amb la veu d’Hinojosa i els dos instruments a l’escenari, que durant tota la vetllada van mantenir-se en un alt nivell.

Aquest espectacle multilingüe, que es va presentat subtitulat al català, és la primera vegada que es mostra com a díptic i representa la temptativa de fer òpera al segle XXI i demostrar que és possible. Els mitjans, però, han de ser uns altres i Go, Aeneas Go, ens fa entreveure que, a més de la veu, els instruments amplificats i l’electrònica, la introducció del vídeo és fonamental en aquesta experiència total.

Aina Vega Rofes
Núvol