Han transcorregut mesos des que Pablo Heras-Casado va debutar al Palau, la primavera passada, amb la Freiburger Barockorchester i els concerts de Schumann en mans de tres solistes estrella: la violinista alemanya Isabelle Faust, el violoncel·lista francès d’origen canadenc Jean-Guihen Queyras i el pianista rus Alexander Melnikov. I la memòria d’aquella faustiana versió historicista –especialment la de Faust– es manté indeleble. Doncs bé, el Palau proposa avui (20.30 h) de recuperar aquella aroma de sofre amb la integral dels trios de Schumann servida per aquests mateixos intèrprets, tots ells solistes celebrats per la crítica internacional i que a més treballen formant duo entre ells: Queyras i Melnikov han tret ara un àlbum amb les sonates per a violoncel i piano de Beethoven, mentre el CD d’aquests trios amb les dualitats emocionals de Schumann veurà la llum al febrer.

“Tocar els tres trios seguits de Schumann és una cosa que em sembla que no s’ha fet mai –apunta Isabelle Faust al telèfon–. Tots tres són sorprenents obres mestres, i és un plaer atacar-los d’una tirada. Potser no tant per al públic, però bé, és una ocasió per endinsar- se en aquest món tan especial del compositor, un estat d’ànim diferent. Schumann necessita exclusivitat al teu cap i el teu cor, has de comprendre’l de debò... i és una sort que a tots tres ens encanti”.

La integral seguirà un ordre cronològic, amb els trios primer i segon compostos el 1847 (lirisme i passió), i el tercer ja del 1851, en l’última etapa creativa de Schumann, amb les al·lucinacions i els intents de suïcidi inclosos. “El seu cor era complex”, afegeix Faust, una sòlida instrumentista que navega amb la mateixa facilitat pels criteris historicistes i les versions modernes. “Això ho veus tant en la biografia com en la música, sempre entre l’esperança i el desengany, ple de tendresa i somnis... romàntic, literari en les referències, amb aquesta escriptura de conte de fades. Schumann pot ser feliç i infeliç a la mateixa peça; converteix les cordes del violí en veus; escriu en re, en mi... i salta de sobte al fa: és la cara interna de la seva personalitat així com dels instruments. No és brillant ni extravertit, només una veu que sorgeix de l’interior”.

Faust fa una dècada que toca amb Melnikov, i en els vint anys que fa que coneix Queyras no ha volgut treballar amb cap altre violoncel ·lista. “Ens hem animat els uns als altres a prendre les direccions que estem prenent; quan vaig conèixer Melnikov no tenia ni tan sols un pianoforte, encara que l’interès per tocar amb orquestres historicistes hi era”.

L’influeixen els criteris historicistes en tocar a la manera moderna i viceversa? “És un gran avantatge deixar-se influir per la manera historicista. Funciona més en aquesta direcció, ja que la historicista no hauria d’atendre allò que es va fer a posteriori. Però sí, al final sóc de les violinistes que toca amb el mínim vibrato possible”.

“No es toquen mai seguits però és una ocasió per entrar en aquest estat d’ànim diferent”, diu Faust

I què hi diu a l’advertència d’Anne- Sophie Mutter que no convé obsessionar-se amb l’historicisme? “Ésclar, No t’has d’obsessionar amb res. Mutter va ser el meu model d’adolescent, però la interpretació és una cosa molt personal i aquesta és la meva manera de sentir-me més a prop del compositor. I m’importa més el que pensa ell que els col·legues violinistes”.