Serien el mateix estilísticament aquestes Suites si no haguessin estat descobertes per Pau Casals? Les entendríem així si haguessin estat descobertes per un intèrpret alemany?

Bona pregunta. Pau Casals era un gran melodista, el dibuix melòdic era una prioritat... aquest violoncel que plora, amb aquesta línia que mai no acaba. Tenia aquesta capacitat de portar la línia melòdica d’un punt molt àlgid a un punt molt baix en un descens molt lent. Era un lirista i quan les va gravar el 1936 a Nova York els va donar aquest toc que ha marcat el camí.

Però aquest camí s’ha anat modulant.

Sí. Jo parteixo de diverses influències que he tingut treballant des del 1990 aquest repertori, quan vaig passar un temps a Holanda. Allà hi ha tradició de música barroca i aleshores era el moment del boom dels instruments historicistes, cosa que per a mi era un descobriment. Em van seleccionar per a una classe magistral de Yo- YoMa al Concertgebouw per precisament treballar les suites de Bach, i amb aquella influència, el que he sentit de Casals, el vessant historicista holandès i, per què no, la versió que Jean-Guihen Queyras va gravar no fa gaire amb Harmonia Mundi, he construït la meva pròpia versió que crec que és diferent, ja que conservo els patrons historicistes sense renunciar a tocs més romantitzats en els moviments més meditatius, com l’Alemanda o Sarabanda.

I se sent fidel a Bach?

Sí, perquè he fet un exercici d’equilibri. Vés a saber com es tocaven en aquella època, però crec que si Bach les escoltés li podrien agradar. Es pot trobar un punt mig: per exemple, si els molt barrocs utilitzen les dues cordes agudes de tripa pura i les dues següents de tripa entorxada (tripa envoltada d’un filament de metall), en el meu cas he utilitzat l’entorxada en les agudes i el metall pur en les de baix, per a una major estabilitat en l’afinació, perquè no tinc costum de tocar amb tripa. I després amb l’arc guanyes en agilitat... el que et permet no donar l’esquena a la tradició romàntica que hi ha hagut sobre les suites.

De fet, el públic continua educat en aquesta tradició.

Totalment, és molt difícil desconnectar.

És com haver passat una serralada, si has creuat el túnel no pots estar igual que abans. Som hereus d’aquesta tradició: se’ns ha ensenyat que no només cal interpretar objectivament els valors del classicisme, això és, polaritat i retòrica. Ens hem acostumat a més a voler expressar el que sentim pel que estem tocant.

Per què cal esperar als 40 per gravar aquestes suites?

Perquè si arribes als 50 potser et fallen els dits, ha ha. És un repertori de cocció lenta, has de rodarlo, anar tocant-lo, al marge que per si mateix són exercicis preparatoris magnífics, i d’una gran exigència musical i tècnica.

El fet que vostè tingui una aventura personal ressitua els membres del Casals?

És estimulant a molts nivells, aprens coses i renoves la visió dins del grup, els aportes elements diferents quan tornes a tocar amb ells. En l’actual etapa som com un matrimoni feliç, sense la passió de l’inici, però amb una convivència més madura, serena. És bona la poligàmia musical en el quartet.

Seran a Barcelona el 9-N?

Casualment sí.

Què li sembla aquesta opció de consulta?

Millor que res. Sempre he estat partidari que es pregunti. Quin és el problema? Em sembla radical l’actitud de Madrid, suposo que els interessa electoralment: l’anticatalanisme els salva de la corrupció i els desenganys que hi ha hagut amb ells.