Tots tres admiren el món de Robert Schumann i s'hi han submergit. La temporada passada de Palau 100 van interpretar obres del compositor alemany amb la Freiburger Barockorchester, dirigida per Pablo Heras-Casado, i demà la violinista Isabelle Faust, el pianista Alexander Melnikov i el violoncel·lista Jean-Guihen Queyras es tornaran a unir al Palau per fer un altre cim: els tres trios de Schumann op. 63, 80 i 110.

“És un programa agosarat perquè són uns trios de maduresa força densos i complexos, en què la fragilitat psíquica del compositor es transparenta en la música”, assevera el violoncel·lista francès Jean-Guihen Queyras.

Complexitat, no només per què són enrevessats en l'aspecte tècnic, sinó també perquè sobre la seva interpretació planen tota mena de dubtes. “Hi ha molt debat sobre el tempi que s'han de seguir, perquè Schumann n'indica uns que no són realistes. Alguns experts han dit que tenia el metrònom trencat perquè de vegades indica un tempo ràpid en un moviment lent, però nosaltres hem respectat les seves indicacions, i es pot dir que en un 90% dels casos les hem arribat a comprendre i hem entès el seu sentit.” El resultat és una interpretació que busca el “cor” de Schumann, un compositor –diu Queyras– “mal comprès”, sobretot pel que fa als trios: “És una música espessa que no raja fàcilment i no es dóna, per això cal fer entrar l'oient en la intimitat de la música.”

Amb aquesta voluntat de “redescobrir” Schumann, Queyras afronta el “repte” de tocar els trios al costat d'uns músics que coneix bé. “Amb la Isabelle Faust ens coneixem des que ella tenia 17 anys i jo 20; tenim una entesa natural, una mateixa manera de treballar la corda i l'arquet, mentre que del Mixa m'interessa la seva tan innovadora de tocar.” Amb ells i la Freiburger Barockorchester està treballant el conjunt de l'obra de Schumann i acaba d'enregistrar amb Harmonia Mundi una trilogia, el primer CD de la qual sortirà a principis del 2015 amb el Concert per a violí en Re menor, WoO 23 i el Trio amb piano núm. 3, en Sol menor, op. 110. El segon, previst per finals del mateix any, el Concert per a violoncel en La menor, op. 129 i el Trio amb piano núm. 2, en Fa major, op. 80, i per acabar el tercer amb el Concert per a piano en La major, op. 54 amb el Trio amb piano núm. 1, en Re menor, op. 63. “El treball amb la Freiburger Barockorchester ens ha ajudat per afrontar els trios i també ens ha ajudat a aclarir molts dubtes.”