NOTÍCIA

Michael Tippett

No em canso de repetir-ho: estic tip de la insistència general en el repertori de sempre, especialment al nostre país, on només són considerades les obres -per descomptat, sobretot les seves grans icones-, d’allò que s’entén com a “grans compositors”. Els altres, molts altres, també grans i de totes les èpoques, són apartats com si mai hagueren existit.

Per no perdre el costum observo les obres programades, difoses en els nostres ambients musicals més representatius. Un exercici tediós: hi apareixen els noms de sempre. El rigor musicològic que seria exigible en la difusió, resta al marge, juntament amb els valors de la imaginació, la curiositat o la originalitat a tota obra creativa.

S’omet una part molt important de la història de la música, i també es dificulta l’accés a l’obra dels autors més recents. De fet, es produeix un empobriment general del llegat musical. S’ha d’interpretar allò que se suposa que vol el públic, el que estableixen les normes actuals del marquèting i el seu màxim eslògan: via fora tot allò que no siguin “grans compositors”! El resultat converteix el que s’anomena “música clàssica” en un museu sonor on només és audible una minsa representació del que existeix.

Penso en el camp literari, també al nostre país. Completament diferent al musical. La literatura està viva. Es reediten obres del passat, es fan noves edicions d’obres més recents i es publiquen llibres d’autors actuals com un fet normal i que dóna vida a un camp tant important com és el literari. No cal dir quina festa s’organitza el dia de Sant Jordi, amb els escriptors amunt i avall signant les seves novetats.

Conec bé les programacions musicals de diversos països europeus i observo que el ventall compositiu, tot i algunes excepcions, és ben diferent. Autors molt reconeguts a la seva època, dels que jo conec la seva obra per haver-la treballat i escoltat, es programen en tota normalitat. Mentre, aquí no arriben.

Un bon exemple pot ser Berlín, on hi han gairebé 10 conjunts, entre els que interpreten repertori simfònic i els dedicats a l’òpera. Una ullada a la programació de la ‘Filharmònica’ que dirigeix Simon Rattle, la ‘Rundfunk-Sinfonie Orchester’ i la ‘Simfònica’ (DSO-Berlin), et porta a un món completament diferent. Obres de tot tipus i de tota mena, conjuntament amb peces del gran repertori. En dues o tres temporades es pot escoltar una representació completíssima que converteix la dita “música clàssica” en un fenomen actual i absolutament viu.

M’he pres la molèstia de fer un llistat d’autors habituals a l’Europa musical, on són escoltats amb tota la normalitat i que aquí son pràcticament desconeguts. Són compositors de gran calat, imprescindibles i que varen escriure durant part o bona part del segle XX. Aquest llistat que us deixo aquí sota és només una representació. No hi són tots els que voldria. De totes formes, serveix com a orientació.

Georges Auric (1899-1983), Samuel Barber (1910-1981), Ernest Bloch (1880-1939), Alfredo Cassella (1883-1947), Carlos Chávez (1899-1978), Frederick Delius (1862-1934), Ernö Dohnanyi (1877-1960), Paul Dukas (1865-1935), Georges Enesco (1881-1955), Karl Amadeus Hartmann (1905-1963), Arthur Honegger (1892-1955), Frank Martin (1890-1974), Bohuslav Martinu  (1890-1959), Darius Milhaud (1892-1974), Charles Ives  (1874-1954), Carl Nielsen (1865-1931), Willem Pijper (1894-1947), Walter Piston  (1894-1976), Francis Poulenc (1899-1963), Guy Ropartz (1864-1953), Albert Roussell (1869-1937), Karol Szymanowski (1882-1937), Heitor Villa-Lobos (1887-1959), George Antheil (1900-1959), Paul Dessau (1894-1979), Ernest Krenek (1900-1991), Silvestre Revueltas (1899-1940), Kazimierz Serocki (1922-1981), Alexandre Tcherepnine (1899-1977), Michel Tippett (1905-1998), Kurt Weill (1900-1950)…