“Han acceptat la renúncia -explicava ahir el músic Jordi Savall al plató de l’ARA Bassas-. El secretari d’estat de Cultura [José María Lassalle] em va trucar i em va dir que li sabia greu però que també entenia la meva posició. Crec que hi ha una consciència a favor dels arguments que he donat”, explica el músic. La de Lassalle ha sigut l’única resposta que ha rebut el músic igualadí a la contundent carta que va enviar dijous al ministre José Ignacio Wert per rebutjar el Premio Nacional de música. Savall hi acusava el ministeri de Cultura de ser el responsable del “desinterès” i la “incompetència” de l’Estat en la defensa de l’art i els seus creadors. També de l’“oblit” del patrimoni musical hispànic i del poc suport econòmic que reben els intèrprets. Una complicitat que sí que ha trobat en la Generalitat -de qui havia acceptat la Medalla d’Or dues setmanes abans-, ja que des del 1990 ha rebut el seu suport per a la Capella Reial de Catalunya. Tot i així, afegia que “a nivell de país hi ha molta feina a fer”.

Una decisió malinterpretada

Malgrat que els seus arguments eren concrets i acotats a la seva feina, Savall deia ahir que alguns mitjans de Madrid ho han malinterpretat com una renúncia amb motivacions polítiques. “Jo m’he manifestat clarament. He defensat que un país ha de poder decidir lliurement. Però el que se m’ha atribuït és un càlcul en el sentit que jo he dit no perquè així tindria més ajudes de la Generalitat, una cosa mesquina”, lamentava l’intèrpret català que més ha treballat per divulgar la música antiga espanyola, andalusa, castellana o gallega. “La meva reacció contra Madrid no és com a català, sinó com a músic. És en aquest context estricte”, afirma.

El sentit de la música

“La música és una font d’enriquiment espiritual, la font per assumir un nivell d’estat superior. L’ésser humà s’eleva amb la cultura, i la música és del que ho fa més, perquè ens parla al cor, ens toca a través de la bellesa i l’emoció. I ens toca perquè la música no menteix”, assegura el gambista. Per això defensa que és elemental apostar per l’educació i l’estudi de les partitures dels mestres. “Jo vaig tenir la sort d’estudiar a Suïssa, i abans de ser reconegut em guanyava la vida com a músic tocant a les esglésies”. Aquí, després de 40 anys de carrera, encara se sent predicador en el desert.

“El patrimoni musical espanyol més universal, els nostres Bachs, Händels o Vivaldis, són del segle XII fins al XVII, i està en mans de la iniciativa privada. Si no, no existiria. No hi ha cap institució estatal a qui li interessi”, explicava en l’entrevista que li va fer Antoni Bassas. A diferència de l’art, la música no té sentit arxivada, no pot arribar al públic si no és interpretada. Per això Savall segueix treballant, incansable. Un dels seus principals projectes és Guerra & Pau 1614-1714, “una reflexió sobre la incapacitat dels pobles de trobar solucions amb el diàleg”.