A aquestes alçades provocar sembla una missió gairebé impossible, però el sud-africà Brett Bailey ho ha aconseguit. Tant, que el mes passat el seu treball va ser censurat a Londres. El Barbican va retirar l’exposicióperformance Exhibit B davant les manifestacions de protesta que posaven en perill la seguretat de la mostra, que presentava dotze quadres vivents protagonitzats per performers negres immòbils. Dotze vitrines inspirades en els zoos humans que a l’Europa d’inicis del segle XX exhibien els africans en escenaris que recreaven les seves viles i la seva vida habitual. Amb aquestes vitrines, Bailey volia escenificar les injustícies patides pels africans fins avui mateix: des de cadenes i estereotips, fins a un demandant d’asil brutalment emmordassat que va morir asfixiat en una butaca d’avió. Però, paradoxalment, els manifestants negres acusaven l’exposició de “racisme còmplice”, com si fos un dels zoos humans que denunciava. I Bailey arriba avui al festival Temporada Alta amb una altra de les seves provocadores propostes: ha traslladat l’òpera Macbeth de Verdi al Congo actual dels senyors de la guerra i de la lluita despietada pels recursos naturals.

El teatre Municipal de Girona acull avui i demà dotze cantants africans i una dotzena més de músics de la No Borders Orchestra –Fabrizio Cassol ha fet els arranjaments a Verdi– per donar vida a Macbeth i la seva història d’ambició, assassinats, traïció, paranoia i bruixeria al gran cor sagnant de l’Àfrica. Bailey explica que fa tretze anys li van oferir dirigir una òpera i en va buscar una en què la història no fos “ridícula”. I va trobar el Macbeth de Verdi, amb un assassí dèbil a la mercè del seu remordiment i de l’ambició sense mesura de la seva dona. Una òpera a la qual ara torna però ambientant-la al Congo: ha fet de Macbeth un senyor de la guerra en un ambient d’or, diamants, coltan i exportacions xineses barates.

Les bruixes són executives de multinacionals que volen dividir el país. I Macbeth, Banquo i Macduff són d’ètnies diferents. Bailey, diu, s’ha inspirat en les tragèdies dels grans llacs africans d’aquestes últimes dècades. Unes tragèdies per a les quals no és gens optimista: “Amb una població creixent al món les lluites pels recursos no s’acabaran, sinó que creixeran, fins i tot per l’aigua”. No li agrada definir el seu teatre com a polític, com si l’art no importés. Prefereix que se’l vegi com un artista compromès. Perquè a més creu que l’art té poder. Ho demostra el succeït a Londres, que veu com un reflex de l’estat de la societat britànica –i europea– actual. Societats, denuncia, suposadament multiculturals en les quals la gent és igual. Però on això no és veritat i en realitat hi ha molta ràbia i falta d’oportunitats.