Per fi coincideix Núria Rial a l’escenari amb el seu paisà i amicFrancisco Poyato, el pianista també manresà ambqui avui interpreta a Vilabertran un programa de lied alemany i català, això és: Schumann, Zemlinski, Berg... per acabar amb La rosa als llavis de Toldrà. “Encara que la vida m’ha portat cap a la música antiga i a la pràctica canto més Bach o Händel, la veritat és que jo vaig començar estudiant lied”, confessa aquesta soprano de veu celestial que ara ha passat uns mesos a Catalunya però viu a Alemanya, on se la considera una gran figura. “El lied és la meva assignatura pendent..., hi ha tanta literatura, pots submergir-te en poemes de tanta qualitat! No és com una ària de Rossini, amb tots el respectes, que una vegada has superat les seves coloratures i focs d’artifici ja la domines.

És més profund, persegueixes la gràcia del poema, i no amb la demostració vocal sinó creant una atmosfera”. Poyato, per la seva part, que una vegada va obrir l’Esmuc va deixar les classes al Mozarteum de Salzburg i va tornar al sud, es mostra satisfet dels assajos amb Rial. No és una veu massa celestial per al lied? “Són dues maneres diferents de treballar: en el barroc la veu és com un instrument i l’estil és vital. Però en el lied es treballa sobre la vivència. El cantant és com un poeta que viu les coses de manera personal i la concentració no ha de recaure tant en l’estètica sinó en el fons. I la veritat és que està funcionant molt bé”, diu. De Toldrà i les sis cançons que va compondre sobre poemes de Salvat-Papasseit, Rial destaca la manera en què el compositor tractava el text, gairebé en un recitat. “No tens la impressió d’estar cantant, és més íntim, senzill, sobri. Amb poques notes aconsegueix crear miniatures... A l’estranger els encanta”.