Els al·lèrgics a les commemoracions poden estar embafats per la pluja d’actes que tenen el Tricentenari del 1714 com a excusa més o menys raonable. Ara bé, només els més tancats de ment no trauran profit de les oportunitats d’eixamplar coneixements que, rere la parafernàlia oficialista inevitable, permeten efemèrides així. En el camp de la música, la recuperació del repertori relacionat amb l’època en qüestió, en especial obres que es podien escoltar a la Catalunya partidària de la dinastia Habsburg. Aquest va ser el camí seguit pel conjunt La Real Cámara que lidera Emilio Moreno, amb un programa que, sota el títol Les músiques barcelonines de l’arxiduc Carles, posava llum en partitures poc divulgades.

Un concert no és una classe de musicologia i, per tant, és secundari saber amb certesa si totes aquestes obres van ser interpretades realment a la Barcelona de fa 300 anys. Els interrogants que acompanyaven moltes de les dates de suposada estrena reflectien l’element per força especulatiu de l’operació, però el factor determinant és que Moreno va aplegar un grapat de peces de gran atractiu que oferien un retrat fiable de la música del moment, no debades tots els compositors seleccionats van néixer entre el 1670 i el 1680. El programa també evidenciava el gust per la música italiana de l’arxiduc, amb fragments d’algunes de les primeres òperes (més aviat, serenates al·legòriques) que es podien haver escoltat en la seva cort catalana. Moreno tampoc es va oblidar del bàndol contrari, representat pel francès Charles Desmazures, que va compondre per al casament de Felip V.

L’estil dinàmic i comunicatiu de La Real Cámara, impulsat pel violí de Moreno, va ser ideal per donar el caràcter adequat a cada peça. A la brillant resposta instrumental cal sumar-hi l’excel·lent Raquel Andueza: timbre fresc, fraseig radiant, agilitats segures i dicció nítida; la soprano navarresa va estar esplèndida en les àries del baró d’Astorga, Caldara i Albinoni. Menció especial mereixen les dues peces de compositors catalans, un concentrat motet de Francesc Valls, Flos Carmeli, defensat amb unció per Andueza, i el fascinant Tono a solo con violines a la Virgen Ssma Candida hermosa azuzena de Tomàs Milans, d’un dinamisme rítmic que només podem definir com a típicament hispànic. I és que la història mai és tan rectilínia com ens agradaria.