“S ono in casa mia ”. Aquesta rèplica de Falstaff resumeix a la perfecció la relació, intensa i fructífera, entre Joan Pons i el Gran Teatre del Liceu. Enlloc com a casa per retre homenatge al baríton menorquí, la carrera del qual va progressar gradualment des del seu ingrés el 1970, encara com a baix, en el cor de la casa, per passar a assumir petits papers abans del salt als rols protagonistes amb els quals ha entusiasmat tant el públic de Barcelona com el d’altres coliseus de primera línia, amb el Met de Nova York com a punt destacat.

L’organització d’aquesta mena d’actes sempre queda a mercè de l’agenda dels possibles participants, la qual cosa no treu mèrit a tots els amics i col·legues que hi van intervenir: la Capella Davídica -on Pons va fer els primers passos-, José Julián Frontal (un Ford d’última hora), Simón Orfila, Carlos Chausson (incomparable en el registre buf), Fabio Armiliato i Daniela Dessì, Josep Ruiz, la sempre explosiva Dolora Zajick i Josep Bros (un sorprenent Don Alvaro).

La veu, d’una fermesa encara notable, de Joan Pons va evidenciar en algun moment l’allau d’emocions que l’envoltaven, per això encara va ser doblement trist certificar que aquest era l’últim cop que escoltàvem en viu el seu immens Falstaff.

Malgrat tot, un gran de l’escena com el baríton menorquí hauria merescut un acompanyament d’orquestra, encara que una de les pianistes en acció fos la seva filla, i una presència institucional per part catalana (els illencs sí que van complir) més notable.

Al final, tots els solistes, amb l’afegit de Dalmau González i Enric Serra (de l’anunciat Jaume Aragall ningú en va dir ni ase ni bèstia), es van afegir a les veus de la Capella Davídica i el Cor del Liceu, reforçat per un bon grapat de cantaires veterans, per atacar el cèlebre Va pensiero. Joan Pons va tornar a les seves arrels, al cor, en una imatge de gran càrrega simbòlica que tancava el cercle de la forma més eloqüent possible. Moltes gràcies per tantes nits memorables.