Una de les activitats principals durant segles de les diverses nacions i estats d’Europa ha estat fer-se la guerra, en un cicle continu de conflictes sagnants. És veritat que hi ha hagut un allargament dels parèntesis de pau, però ha anat en paral·lel a la creixent capacitat aniquiladora dels exèrcits combatents; dit de manera més crua, cada vegada ha costat més recuperar les forces. Aquesta era una reflexió més que apropiada en la jornada prèvia de les eleccions al Parlament Europeu: tenim molt a perdre sense l’entesa entre els pobles del continent.

Jordi Savall ha fet de les recreacions d’èpoques històriques i la seva interrelació amb la música tot un art, ja sigui a través de concerts o amb els luxosos llibre-CD que edita amb el seu segell, Alia Vox. En aquesta ocasió la seva mirada serena i ecumènica s’ha fixat en un dels períodes més convulsos de la història europea, el que, amb la Guerra dels 30 Anys com a pròleg (1618-1648), abraçava des de la Guerra dels Segadors (1640) fins a la Pau d’Aquisgrà (1748), que tancava la Guerra de Successió d’Àustria. Com a epicentre, la Guerra de Successió a Espanya i la desfeta del 1714, o com l’afer català va ser una anècdota prescindible en l’agenda de les grans potències europees, més interessades a mantenir l’equilibri, per precari que fos (una altra reflexió digna a tenir en compte).

La música sempre ha acompanyat els grans esdeveniments de la vida humana, i la guerra, per desgràcia, n’és un. Savall va fer una tria variada de peces que, encara que no totes tenien relació directa amb els esdeveniments, sí que constituïen un evocador paisatge sonor. Marxes guerreres, encara que fossin per enardir soldats de ficció, i recreacions instrumentals de batalles van estar complementades per cants de lloança a Déu (com el Te Deum de Charpentier de fama eurovisiva) per, ja que no va poder evitar la carnisseria, almenys agrair-li la victòria.

La nota més emocional, però, es va produir amb els arranjaments que el músic igualadí ha fet de diversos cants tradicionals catalans que reflectien els vaivens històrics del nostre país. L’empenta de Catalunya, comtat gran fusionada amb la seva versió moderna, Els segadors, va estar seguida pel curiós Cant dels Aucells quant arribaren los Vaixells, on la melodia que segles més tard divulgaria Pau Casals serveix de fons a un text que rememorava l’arribada del fugaç Carles III d’Habsburg a Barcelona. No deuria ser casualitat, però, que aquest concert amb allau d’autoritats a les llotges (Tricentenari obliga) acabés amb la repetició de la bellíssima Catalunya en altre temps, ella sola’s governava, el títol de la qual no necessita cap comentari.

Un concert no és una classe d’història, i menys quan es limita a una mera enumeració de dates i fets, sense el mínim context imprescindible per entendre’ls. En tot cas, les intervencions solemnes de Manuel Forcano van servir per seguir el fil del programa musical ofert amb l’excel·lència habitual de Le Concert des Nations i La Capella Reial de Catalunya. És un goig veure com, tant entre els instrumentistes com entre els cantants, es van incorporant cares joves que renoven el conjunt, en especial en un cor que va tenir grans moments com els fragments del Jubilate d’Utrecht de Händel (l’escarransit programa de mà no donava cap informació sobre l’origen de les peces), l’himne rus de Titov o el commovedor Da pacem que Arvo Pärt va compondre per a Savall. El programa oficial es tancava amb els Reials focs d’artifici de Händel, amb una resposta brillant de l’orquestra excepte unes trompes que feien patir. Ja se sap que en tota guerra hi ha baixes.