No hi ha res més sorprenent que un músic que s’ha passat tota la carrera reivindicant el directe, i no s’ha preocupat de gravar amb diligència les seves composicions, ara decideixi publicar un àlbum amb quatre CD de la seva obra per a piano. Però és que la imprevisibilitat és la marca de la casa Carles Santos. El músic de Vinaròs ha recopilat bona part de les obres escrites des del 1971 fins a aquest 2014 sota el títol, com sempre suggeridor i provocador, Lo bo ve per baix. La imatge que l’acompanya conté elements del llenguatge pornogràfic que ha tocat sovint al teatre. “M’inspira una tendresa absoluta”, diu d’aquests dits que toquen a la portada.

El subtítol és més notarial: senzillament, 2,55 hores de piano de Santos per Santos. Les peces no tenen títol, ni any, ni ordre. El rigor i l’exhaustivitat eren impossibles: “Hi ha coses que he perdut, que no tinc la partitura i altres que m’han marxat de la memòria. Abans, als 70 i 80, estàvem pendents d’altres coses i tenir una relació molt fetitxista amb les obres estava mal vist, era petit bourgeoisie. Ara no, ara tot està copiat, digitalitzat”, explica.

Quan el disc està quasi enterrat, Santos en publica quatre: “Potser perquè et fas gran, tens la sensació que has d’ordenar les coses. A mi m’ha anat bé recuperar i tornar a sentir les meves obres. Però és un exercici molt dur. Quan tens 20 anys tens una frescor, una agilitat, les idees circulen d’una manera... que és difícil d’assumir -reconeix-, malgrat que potser després l’obra és més complexa”. I això que el pianista continua podent tocar tot el seu repertori. “Estic físicament i mentalment bé. Toco cada dia. Treballo amb constància, durament, com si no haguessin passat 73 anys! És d’una inconsciència tremenda”, diu rient. Tot i que la crisi també li ha fet abaixar el ritme ara prepara una exposició per a la Universitat de València i una peça per al 2015 al TNC.

I per presentar Lo bo ve per baix, dimarts i dimecres que ve a l’Arts Santa Mònica, el pianista no tocarà el piano. “Encara que només sigui mitja hora, posarem la gent en una situació confortable per escoltar música en bones condicions. Que no passi el que es produeix en les inauguracions, que la gent xerra i pren cervesa, com un acte social”.

Les tres hores de l’àlbum permeten observar l’evolució musical i la recerca artística d’un músic incansable, que té l’espurna del geni i la durícia de l’obrer. També s’hi poden notar els canvis en la tecnologia, en l’instrument -ni “els pianos no sonen igual, els bons han japonitzat el so”- i fins i tot en la concepció de l’artista: “Als anys 70 i 80 buscar nous camins era una arma de lluita, tot tenia una significació. Ara, al contrari, hi ha molta música però no pretén complir un compromís personal amb l’obra. Hi ha un retorn al que és clàssic. Estem en un moment de depressió”.

D’una banda, Santos detesta la sublimació de l’artista -“És una feina com qualsevol, no n’hi ha per tant”-. De l’altra, és conscient de la seva fragilitat: “Ara estàs més en perill que t’oblidin ràpidament. Es consumeixen personatges i duren dos anys. Ara es fa un producte per oblidar-lo, cosa que és interessant també”.

Músic polifacètic i irreverent, té una mirada crítica i alhora optimista sobre el moment actual: “Sempre hi ha música que sona, al banc, al supermercat, al cotxe. Es consumeix molt, però sentim massa música que no fa falta. La música no és tenir molts CD, és una altra cosa. Acompanyada de molt de silenci pot ajudar a entendre alguna cosa. Ara l’estan afaitant amb un esquema de lectura que no requereix esforç mental ni físic, no s’exigeix base tècnica per tocar. Tot és molt fresc i fàcil de digerir. I això no sé si és bo o dolent. Quan passa una cosa, és per algun motiu. Estic a l’expectativa”.