Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
Els mites musicals del 1714
19/5/2014 |
El Museu de la Música analitza en una mostra els canvis culturals en la guerra de Successió
La guerra de Successió, que va implicar totes les potències europees i va tenir conseqüències a diversos continents, va ser també una guerra cultural, amb un reflex especial en la música i els balls, llavors elements clau en totes les classes socials per desenvolupar-se en societat. El Museu de la Música vol aprofundir amb l’exposició Les músiques del 1714 en les transformacions musicals d’aquells anys i en la supervivència de la derrota catalana en les creacions musicals.
Per això ha elaborat, amb la contribució de grups com Xuriach o l’Orfeó Català produccions d’àudio i vídeo que recreen els balls i les músiques de l’època. La mostra, que romandrà fins a l’octubre, revela o confirma algunes qüestions.
“Algunes de les danses que avui considerem tradicionals, com La Patum de Berga, eren balls tan comuns com les mantovanes i les pavanes, però que en ser representades amb l’àguila –símbol austracista– es van convertir en identificació de la vila i record de les llibertats perdudes”, explica Jaume Ayats, director del Museu de la Música, en avançar pels passadissos del hall de la sala Oriol Martorell. Les vitrines deixen veure ara aquells instruments antics de sonoritat rústiques i pastorívoles –cornamusa, flabiol, tamborí– que si s’han mantingut fins ara ha estat com a símbol de resistència, ja que la moda francesa de sonoritat suau i refinada –la família del violí i la guitarra– venia per lògica a imposar-se.
“En la Renaixença aquests instruments en desús van ser presos com a tradicionals catalans quan en realitat només eren antics”, apunta la musicòloga Anna Costal. I revela una de les novetats de la seva investigació: les prestigioses cordes de tripa Catlins deuen el seu nom, efectivament, a la seva fabricació a Catalunya, al Born concretament, on destacaven els lutiers, cosa que se sospitava i s’ha comprovat en trobar-se un manuscrit inèdit de Talbot del 1690.
Al seu costat, un poema de 1720 Francesc Tegell explica com follies, cercaviles, pavanes, villanos i sardanes eren substituïdes pels minuets i contradanses que es ballaven a tot el món, en una autèntica globalització. I més coses: durant el setge de Barcelona prolifera el gènere dels goigs –n’hi ha 35.000 pàgines– amb els quals es demanava protecció a Déu: “Prenen una verge amb un llibre a la mà i diuen que són les Constitucions i altres drets de Catalunya”, diu Ayats.
Mapes, batalles, il·lustracions de l’època, les primeres òperes a Barcelona, els austracistes que l’endemà eren botiflers... la mostra recull tot això i també la pervivència del mite: com els refugiats creuaven la frontera el 1939 creant orfeons i cors; o com la Nova Cançó va generar “una emoció lligada a aquella guerra decisiva per a la història del país”. Guillermina Motta va ser la primera a dedicar una cançó a Bac de Roda; després Rafael Subirachs, Coses, Ramon Muntaner. “El so construeix emoció i col·lectivitat”, conclou Ayats. Per això ha volgut incloure el de les manifestacions per la independència.
Maricel Chavarría
La Vanguardia
