Seguint amb el registre agut del repertori violinístic, em centro avui en el “Concert per a violí i orquestra en mi menor” de Felix Mendelssohn. Una altra obra única i d’una inspiració total. El famós concert, escrit l’any 1844, és realment una obra d’art. Em referiré només al primer moviment, “Allegro molto appassionato”. Aquest comença amb el violí solista, que presenta directament el tema principal. On? Al registre agut, amb una introducció temática que dura 23 compassos, amb un “piano” lleuger i inspiradíssim. Mendelssohn, al contrari que la majoría de concerts, comença a l’inversa. És a dir, amb el solista presentant el tema principal, seguit del “tutti” orquestral, que no arriba fins al compàs 47. A continuació, un segon tema, en piano, a càrrec dels primers violins (compàs 72), es recollit pel solista una octava més alta, de nou , doncs, en el registre agut.
L’escriptura del violí solista és magistral en tot el concert. Mendelssohn no era violinista, com tampoc ho va ser Beethoven, però el seu instint era infalible, tal i com ho demostren les seves obres per a corda, començant pel seu meravellós “Octet” opus 20, escrit amb tan sols 16 anys.
Un altre moment curiós i original del primer moviment del concert és el llarg pedal de vuit rodones que realitza en la corda “sol”, la més greu, mentre la fusta canta la tercera idea principal que tot seguit recull el violí solista utilitzant la segona corda, “la”. Torna a utilitzar el registre agut a partir del compàs 208 en “fortissimo”. El violí sol en el registre sobreagut és respost per a tota l’orquestra amb un altre “fortissimo”. Amb la indicació de “con forza” fa una al·lusió enérgica del tema inicial, al que respondrà l’orquestra.
El clima segueix amb una inspiració extraordinària, i arribem a la “cadenza”, escrita pel mateix Mendelssohn. No crec el que es diu en certes publicacions, en relació a l’auditoria de l’excel·lent solo, que fos escrit pel dedicatari de l’obra, el violinista Ferdinand David, que també seria qui estrenés el concert. Mendelssohn tenia prous coneixements per escriure una cadenza -per cert, gens complicada- tan ben integrada en el moviment. La segona part de la cadenza té un arpegiat de semicorxeres on, de manera curiosa i en pianíssim, s’afegeix l’orquestra, que canta el tema principal per a iniciar la recapitulació.
Una altra meravellosa aparició de la corda “mi”, amb la tercera idea principal, apareix a partir del compàs 385, en “pp” i delicadísima. Una amplia “coda”, amb la indicació de “Più presto”, servirá de brillant conclusió de tot el moviment que enllaçarà sense interrupció amb l’“Andante”, gràcies a la intervenció del primer fagot.