Cerca de notícies

Enquesta

El fill predilecte

18/3/2004 |

 

Casat dos cops, el vell Bach va tenir vint fills si en comptem tots set amb Maria Bàrbara, tretze amb Anna Magdalena, deu atenent només als arribats a la majoria d'edat. D'aquests, sis van ser músics, i entre ells, tres de gran fama. Deixarem ara Johann Christian, el Bach de Londres, nascut quan el pare tenia cinquanta anys, i ens ocuparem breument dels dos més grans en edat i també, segons l'opinió més estesa, que em permeto compartir, en talla artística.
Wilhelm Friedemann, el gran, va ser el predilecte, aquell en qui el pare va dipositar l'herència musical, per qui va escriure els fantàstics exercicis de teclat que són les Simfonies i les Invencions, les Sonates en Trio per a orgue i, probablement, El Clave Ben Temperat. Carl Philippe Emanuel, el segon dels homes que van sobreviure, estava encarat en principi a la carrera de metge, i quan es decanta cap a la música, disposa de tots els recursos familiars com no podia ser d'una altra manera, però no pas d'una atenció especial del pare com la dispensada al seu germà. Wilhelm Friedemann va ser un seguidor devot de Johann Sebastian, i el principal dipositari de l'herència material, escassa en béns econòmics però impagable en els culturals. Emanuel, a la força més independent, es va haver d'espabilar.
Wilhelm Friedemann va fer carrera brillant d'intèrpret i compositor. Sempre atent a les directrius estètiques del pare, va ser organista a Dresden i més tard a Halle. Va morir sol i arruïnat. Emanuel va ser mestre de capella de la cort de Frederic el Gran de Prússia -d'aquí li ve el Bach de Berlín- i va succeir el seu padrí, Georg Philipp Telemann, de qui havia rebut el segon nom de pila com a Cantor a Hamburg. La seva obra de creació, consistent, equilibrada, amb un perfecte domini dels ressorts emocionals, és fonamental, sobretot els concerts per a teclat i orquestra, en el progrés de la música del seu temps com a punt intermedi entre el barroc representat per Händel, pel seu padrí Telemann i pel seu pare Bach i el classicisme del qual en són emblemes Haydn i Mozart, en l'obra dels quals hi ha traces innegables i reconegudes de la seva influència, i Beethoven. Emanuel és la ròtula entre el barroc i el romanticisme.
L'obra de Wilhelm Friedemann és imprevisible, abrupta, brillant. El seu ús descurat del patrimoni patern és una de les fonts d'obscuritat i falses atribucions en l'obra del colós de Leipzig. De la música d'Emanuel, el pare n'havia dit que era com el blau de Prússia, que destenyia (!), tot i que cal posar-ho en reserva, perquè sembla que la dada prové del testimoniatge del germà gran. I, curiosament, Emanuel es converteix en el gran valedor de l'herència paterna, en l'editor pòstum, en font principal de Forkel, el seu primer biògraf. Seria fàcil de muntar ara una faula moral de bons i dolents, a l'estil d'aquella sobre Mozart i Salieri, però no seria just ni cert. Cadascun a la seva manera, són músics impressionants. A cap dels dos no li escau menys que a l'altre el qualificatiu potser més genuïnament heretat del pare, el de músic savi.

Miquel de Palol
Avui