El testimoni de l’amor i respecte a la música ha anat passant de promoció en promoció. Als seus 11 anys, Paula Rodés, una de les actuals 45 integrants del cor, segueix l’exemple de les seves germanes grans, Anna i Núria. L’ADN del Cor Vivaldi ja forma part de la família. Anna, la primera del clan que es va convertir en vivaldiana –així es denominen els membres entre ells– recorda que per a ella el millor del Cor Vivaldi va ser descobrir no només la música, sinó la possibilitat de viatjar.

Obrir ments

“Gràcies a les actuacions que fèiem, vam recórrer tot Europa. Ho recordo com una experiència impagable. Vaig aprendre a veure el món amb una mirada molt més oberta”, apunta Anna.

Ella va estar al cor des de l’antic 6è de primària fins a segon de batxillerat. Ara compagina la música amb la seva carrera com a advocada a Manresa. Dos dies a la setmana va a Barcelona per assajar i mantenir activa la veu. “Quan vaig acabar a l’Ipsi, vaig fer proves per entrar al Cor Jove de l’Orfeó Català i em van agafar.

Aquest any he passat a formar part del cor d’adults de l’Orfeó”, afegeix orgullosa. “Quan has jugat al nivell de la Champions, baixar a tercera regional ni t’ho planteges. Vull seguir cantant grans obres en grans auditoris”, assenyala Anna, que va interpretar la monumental vuitena simfonia de Mahler a l’Auditori a principis de mes.

Exigència i sacrificies

L’exigència, LA dedicació i els sacrificis que li va exigir el Cor Vivaldi han valgut la pena. Tant ella com les seves germanes –Núria, de 23, que s’ha passat a la música moderna, i Paula, membre del cor– admeten que va ser dur sacrificar l’hora del pati per assajar. Però a la llarga han vist recompensat el seu esforç. “El Cor Vivaldi t’ensenya que la feina ben feta no té preu”, afirmen. Aquest és un dels valors que porten gravat a foc tots els vivaldians. Més que els aplaudiments, “la satisfacció de veure com la teva veu aconsegueix un objectiu que et semblava impossible és la recompensa més gran que pots tenir”, explica Paula, la petita del clan Rodés.

El seu últim repte va ser el Te Deum d’Albert Guinovart, obra commemorativa del 25 aniversari del Cor Vivaldi, estrenada al Palau de la Música Catalana, que van tornar a interpretar el 22 de març a l’Auditori Axa, seu de la seva temporada, juntament amb l’Stabat Mater de Peter Bacchus. La reacció del públic va ser entusiasta.

“L’obra de Guinovart tenia una melodia i una harmonia molt grates i entenc que agradés. Però la de Bacchus, que és més abstracta, també va trobar una recepció molt calorosa tot i tenir un estil més agressiu. Va ser un èxit perquè la interpretació va ser l’adequada”, diu orgullós Òscar Boada, l’exigent director, que alterna la mà de ferro en els assajos amb el guant de vellut amb què atén les necessitats dels seus alumnes per minimitzar els conflictes que puguin sorgir entre els concerts i les obligacions del cor amb els estudis.

Més enllà de la música

“El Cor Vivaldi transmet una disciplina molt bona. Els ensenya no només a cantar sinó també a prioritzar i planificar. Jo sempre els dic als meus alumnes que tots haurien de passar pel cor”, explica una professora de l’Ipsi.

Entrar al cor cada vegada és més difícil. S’han de passar unes proves. “Després de 25 anys, tothom té clar què suposa entrar al Cor Vivaldi. És una formació exigent que requereix presència, feina i sacrifici tant als cantants com als seus pares i mares, a qui mai podrem agrair prou el seu incondicional suport”, diu Boada. “En aquests moments, després de tants anys, el repte és mantenir el llistó alt”, recorda el pedagog musical que lidera aquest potent grup amb integrants que van dels 9 als 18 anys.

Atraure veus masculines segueix sent “una assignatura pendent”, reconeix. Però està content perquè en l’actualitat té mitja dotzena de nois a la formació. Fins ara, les noies sempre han dominat numèricament. “Elles són majoria. Als nois, en general, els tira més el futbol. I costa retenir els pocs que tenim perquè la seva vida vocal és més curta. La seva veu de soprano dura poc. Però si aconseguís ajuntar un grup de 15 seria diferent, perquè quan canviessin la veu tindria prou tenors i baixos per fer un cor, com passa a l’Escolania de Montserrat, per exemple”.

Aliats tecnològics

Els mòbils han facilitat la comunicació amb les famílies. Ara els pares no s’han d’esperar gaire estona a la cantonada de l’escola quan van a buscar els intèrprets que tornen d’un concert a hores intempestives. Són coses del món de l’espectacle. Que els ho diguin als integrants del cor que han participat en produccions del Liceu com Carmen, de Bizet, o Street scene, de Weill. “Cantar al Liceu és impressionant, és diferent de qualsevol altre auditori”, confessa Paula, que encara no ha debutat en cap òpera però sí que ha cantat en concert al coliseu.

Nous reptes

“La meva feina com a director és oferir nous reptes”, destaca Boada, que ja pensa en la nova versió d’Els pastorets, de Guinovart, que cantaran al Liceu el 20 i el 21 de desembre amb l’orquestra del Gran Teatre. Però també té altres plans: aconseguir el Guinness per cantar la partitura amb més veus blanques [més de 40 cantants]. Mariona Vila compondrà l’obra.

Més enllà del seu desenvolupament vocal, el que realment aprecien els integrants del Cor Vivaldi és la sensació de comunitat que s’ha creat entre ells. “He conegut gent nova, uns més joves, altres més grans, que s’han convertit en amics. Si tens problemes, saps que pots parlar amb ells sense que et jutgin”, confessa Paula. “Estem tots molt units. Som com una família”. A diferència de les seves germanes grans, Paula era molt tímida i entrar al cor ha suposat un revulsiu.

“Encara que continuo sent bastant tímida, reconec que aquesta experiència m’ha ajudat a treure la veu i a sentir-me més segura, i no només en escena”, assenyala. Ella, com la majoria de vivaldianes, es va introduir en la música des de petita. Va començar quan estava a pàrvuls, a P-4, i des d’aleshores sempre ha estat lligada a la coral del col·legi Ipsi. Des de petita va anar absorbint de manera natural com desenvolupar no només la seva veu, sinó valors universals de convivència.

Treball d'equip

Ella ho explica així: “La música t’ensenya a veure les coses d’una altra manera: a estar-hi a dins, a concentrar-te i a tenir en compte que no estàs sol, que hi ha més gent que tu i que no pots actuar sol, sinó que has de col·laborar amb la resta”. Sense formar equip hauria estat impossible arribar tan lluny: gravar més d’una vintena de discos i DVD, tenir temporada pròpia a l’auditori de L’Illa Diagonal i haver participat en les bandes sonores de La mala educación, de Pedro Almodóvar, i Fràgils, de Jaume Balagueró, entre altres.

Més enllà de conquistar el Gran Premi d’Arezzo i aconseguir la Creu de Sant Jordi, per a molts dels integrants d’aquest cor amateur les gires per l’Argentina i els EUA han estat la guinda al seu treball. Però, per Boada, de tots els centenars de concerts que han fet, el més especial va ser un a Vaison-la-Romaine,­ un petit poblet de la Provença francesa al qual van cada estiu autèntics connaisseurs de la música coral. “Va ser un públic fantàstic i un concert perfecte”, recorda.

El seu pròxim compromís a l’Auditori AXA, l’últim de la temporada a Barcelona, el 28 de juny, també serà especial: per primera vegada, interpretaran completa l’òpera infantil Joc de mans, d’Alberto García Demestres.