Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
Música amb ànima
28/4/2014 |
Decididament un gran concert, el 23 de la temporada i a l’abril. L’entusiasme d’un públic molt jove a l’hora de comprar o fer firmar algun disc de la solista feia la sensació de continuar el Sant Jordi. L’estrella de la sessió: Janine Jansen. Els qui hagin llegit a La Vanguardia la personal entrevista de fa un parell de dies, podran comprendre millor aquesta sensació d’interioritat, i que el violí sigui com una part del seu cos quan està en escena. Virtuosisme indubtable, gran capacitat tècnica, però sobretot sensibilitat. Uns dies enrere, a la mateixa sala, vam tenir ocasió d’escoltar una altra dimensió de l’art del violí: Zukerman, virtuós, que toca cap enfora; la música surt del seu violí. La deliciosa intimitat de la Jansen fa que passi per ella, i en aquesta versió del Concert per a violí de Txaikovski va jugar amb tensions molt subtils en la seva relació amb l’orquestra, amb una varietat de matisos en la dinàmica, en els rubatos, i una cadència gairebé espiritual que va deixar la sala sense respiració. Res de pirueta virtuosística, al contrari, tot cap a dins; exterioritzat amb claredat absoluta en els tempos ràpids del final, i una deliciosa expressivitat en el pianissimo. Una ocasió com poques d’escoltar música amb ànima.
Però el concert va tenir a més un altre punt d’interès, en què l’orquestra va tenir un molt bon paper: el jove director txec Jakub Hrusa, de gest molt convincent, que connecta i empeny i proposa un fraseig de gran musicalitat. Ho va fer acompanyant la Jansen, i especialment obrint el programa amb la Sinfonia da Requiem de Britten, obra del 1940, en la qual el compositor britànic expressa la duresa del seu temps de guerres. És obra clara, de certa parquedat de recursos (dissonàncies i complexitat rítmica) que matisen un ostinato, i que arriba al final desconstruint un trepidant allegro. Finalment va tornar Txaikovski a escena, amb la
Simfonia núm. 6, en la qual, tret de la inestabilitat del fagot, els solistes van fer molt bona feina, amb una corda flexible, bona resposta de contrabaixos, color i musicalitat ben establerta per Hrusa, que va inserir petites respiracions que van fer més contundent el fraseig i molt potent l’expressió.
JORGE DE PERSIA
La Vanguardia
