Muntatge a muntatge, Calixto Bieito escriu els capítols de la història de la crueltat humana. El segle XX ha estat pròdig en horrors i violències de tot tipus que algunes de les millors òperes compostes en la passada centúria han retratat de manera punyent. A un director amb una visió del món tan negra, aquest repertori li escau d’allò més. Per aquest motiu, Lady Macbeth del districte de Mtsensk de Xostakóvitx era un títol que, més aviat que tard, havia de caure al sarró de Bieito. Ho ha fet en una nova producció de l’Òpera de Flandes, que arriba poc abans de saber-se si el director català és guardonat en els Opera Awards per la seva devastadora producció de Die Soldaten a Zuric per la qual està nominat.

Xostakóvitx va adaptar una novel·la de Nikolai Leskov, humanitzant la seva protagonista, Katerina Ismailova, una dona reclosa en un entorn hostil i sotmesa a les vexacions del Borís, el pare del seu pusil·lànime marit. El seu amant Serguei li ofereix un miratge de llibertat, i la Katerina mata sogre i espòs, però el seu crim és descobert. La parella és enviada a Sibèria, i quan el Serguei canvia els seus afectes cap a una altra presonera, la Katerina acaba amb ella abans de suïcidar-se. Estrenada el 1934, Lady Macbeth del districte de Mtsensk va ser un èxit sensacional, tallat de soca-rel dos anys després, quan un article a Pravda inspirat per Stalin acusava Xostakóvitx de “caos en lloc de música”.

‘Thriller’ apocalíptic

Les explicacions dels directors d’escena sobre els seus muntatges no sempre aguanten la comparació amb la realitat, però en aquest cas Bieito la clava en definir la seva proposta com a “ thriller apocalíptic d’amor en un sistema postcapitalista”. Tot i que d’amor, realment, no n’hi ha gaire, més aviat anhel frustrat de la protagonista, que, tot i la brutalitat dels seus actes, es guanya la comprensió de l’espectador.

Rebecca Ringst, decoradora habitual de Bieito els últims anys, construeix una estructura metàl·lica de diversos nivells, un marc industrial atrotinat envoltat de fang i brutícia al bell mig del qual s’insereix la casa, d’un blanc clínic feridor, de laKaterina. És la seva gàbia, d’on no s’atreveix ni a obrir la porta, i on rep les humiliacions llefiscoses del Borís, la cúspide de la piràmide d’un món despietat.

L’estil gràfic de Bieito no estalvia detalls en una obra que ja ve carregada d’elements explícits, com la primera trobada sexual de la Katerina i el Serguei, per a la qual Xostakóvitx va escriure el clau musical més salvatge de la història.

Infatigable Stundyte

Bieito manté la seva extraordinària capacitat d’extreure el màxim dels cantants. Aquest va ser el cas de la soprano lituana Ausrine Stundyte, tota una revelació gràcies a una Katerina servida amb una veu infatigable i un cant ric en matisos, i per una capacitat actoral de primer ordre. El seu rostre expressiu, els seus ulls esbatanats, van ser el sismògraf on es van reflectir la miríada d’emocions que sacsegen l’ànima de la protagonista.

El descens a l’infern de la Katerina (com si ja no hi visqués, en un infern) va tenir una translació escènica d’una brillant simplicitat. Després del seu arrest, els policies desmunten a la vista la casa per deixar només la carcassa metàl·lica, la nova gàbia on la Katerina descobrirà que entre els desposseïts tampoc hi ha pietat: les altres presoneres la violen amb una ampolla de plàstic. Només queda lloc per a l’assassinat final de la rival abans que la Katerina es talli el coll, la mirada ja buida. En aquest món no hi ha llum ni esperança.

La versió musical del rus Dmitri Jurowski, titular de l’Òpera de Flandes, va fer justícia a la melange d’estils de la partitura, des del lirisme més exacerbat fins al sarcasme més sagnant, amb brutals assalts del metall i passatges d’una desoladora introspecció. A part de Stundyte, cal subratllar el Borís de l’anglès John Tomlinson, compensant amb escreix la usura de la veu amb una composició odiosa (amb barret i botes texanes, recordava JR), mentre que el txec Ladislav Elgr aportava fermesa vocal al seductor Serguei. Tot bon muntatge de Lady Macbeth ha de deixar un nus a l’estómac, i el de Bieito ho va aconseguir.