Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
L’art del contratenor total
21/3/2014 |
Despullant el biscaí Carlos Mena, posseïdor de la veu angelical de Philippe Jaroussky i del registre fosc de Bejun Mehta.
Es declara permeable i obert a propostes pedagògiques com la que el porta avui a Barcelona
Es un rar plaer conversar amb un cantant d’òpera que s’ha esforçat molt a la seva carrera per conèixerse a si mateix i viure l’art d’una manera essencial, sense conformarse amb ser solvent i efectiu. Carlos Mena (Vitòria, 1971) és aquesta rara avis, posseïdor d’un talent i unes qualitats vocals que van de l’angelical veu de Philippe Jaroussky al registre més dramàtic i fosc de Bejun Mehta. Un contratenor total que tan aviat s’endinsa en Händel com en els compositors bascos del segle XX.
I no és exagerat comparar-lo amb aquests dos grans contratenors del moment: Mena és d’entrada un músic de cap a peus –portada de la revista Scherzo del proper maig–, i d’una naturalitat que desarma. Un músic que en un moment donat va haver de superar una crisi existencial –“als 28 anys vaig voler deixar de cantar perquè no gaudia de la meva música, em sentia en una presó expressiva i odiava el públic per aplaudir-me”–, una crisi de la que va sortir reforçat, més savi i amb una potència natural a la veu que no veia límits. Ara, en plenes facultats, està desitjós de travessar fins i tot altres disciplines i participar de la creació, cosa que està experimentant amb Alberto Iglesias, que fa un any li va proposar de compondre un cicle de cançons per a ell i amb ell.
I el més important: Mena, inquiet i interessat en ser permeable, tan com en trobar l’equilibri entre tècnica i humanisme, està obert a propostes de formació i pedagogia. Avui dóna a Barcelona una classe magistral per als becats de la Fundació BZM i demà oferirà amb ells un concert de cantates de Bach. I tot això per amor a l’art i amb el telèfon disponible per a qui vulgui trucar-lo. Val a dir que no ha volgut casarse amb cap agent, i que en té diversos. “El que odio és ser el típic solista que va amb el seu agent a la sala de concerts, deixa anar el ser rotllo, torna a l’hotel de cinc estrelles i marxa cap a casa. Jo no sé gaudir així”, assegura el biscaí.
Va créixer en un Euskadi convuls –“la violència m’ha marcat molt, la matança dels obrers del 3 de març va ser davant de casa meva”–, al si d’una família sense tradició musical però disposada a donar suport al talent: el seu germà, sis anys més gran, és el director d’orquestra Juanjo Mena amb qui de petit va compartir el camí musical, i la seva germana, una investigadora de física quàntica establerta a Alemanya. El jove Carlos participava de la tradició coral basca però no havia rebut una classe de cant en la vida quan de sobte es va veure acceptat a dues grans escoles: la britànica Royal Academy i la Schola Cantorum de Basilea. Es va decantar per la segona, per ser cruïlla de diversos països, i allà es va veure perillosament afavorit per dos prestigiosos mestres: René Jacobs i Richard Levitt.
“Amb 19 anys, jo feia la prova per al segon, un americà de Hollywood del que deien que cantava fatal però tenia una gran tècnica, però Jacobs va assistir a l’audició i també va voler agafar-me, amb la qual cosa vaig començar a formar-me amb dos professors alhora, és a dir, vaig haver d’estudiar dues maneres diferents de cantar. No entenc com no vaig morir en l’intent, com no em vaig quedar sense veu. Però va funcionar. I vaig aprendre molt de tots dos, que coincidien en una cosa: no estereotipar la meva veu sinó atendre la seva pura essència, això és, no atendre a l’estètica ni a la fascinació que generi en el públic, sinó tornar sempre a l’origen. De manera que encara que tingui èxit i faci concerts amb gent interessant, jo mai no he desitjat cantar una cosa en concret o en una determinada sala. Esclar que he actuat a la Filharmònica de Berlín, a l’Òpera de Sydney... però mai vaig somiar cantar en aquests llocs. De fet, jo en la vida he fet una audició, sempre m’han vingut a buscar”.
En el canvi de segle, Mena es va projectar internacionalment al cantar el protagonista de Radamisto de Händel a la Felsenreitschule de Salzburg –sense que els mitjans espanyols no estiguessin al cas–, i en obtenir el Diapasó d’Or pel disc De Aeternitate gravat amb el Ricercar Consort. Després van arribar perles com l’Stabat Mater de Pergolesi, amb la soprano Núria Rial (Mirés), d’una honestedat desarmant.
Pare de dos fills, Mena es permet avui rebutjar òperes que el mantinguin allunyat de casa seva a Vitòria –“ja hi haurà temps de cantar-les”, augura–, mentre els seus recitals omplen places com el Musikverein de Viena o el Concertgebouw d’Amsterdam.
MARICEL CHAVARRÍA
La Vanguardia
