Cerca de notícies

Enquesta

Recordant a Gerard Mortier: el vídeo d'Alceste

11/3/2014 |

 

“El teatre ha de ser constant moviment, com el món mateix del que és imatge i portaveu. El teatre que petrifica en la història es converteix en lletra morta. El teatre no ha de ser un xoc, però ens ha de sacsejar en els nostres hàbits quotidians, en els nostres conformismes, en els nostres sentiments quan es redueixen al sentimental. És així com el teatre pot convertir-se en el germen de la nostra acció sobre el món, perquè ens commou en el veritable sentit de la paraula, i les emocions sorgides d’aquesta commoció fan brollar la creativitat, que és la força existencial de l’humà “.

Gerard Mortier, “Dramatúrgia d’una passió” (Akal, 2009)

Gerard Mortier va morir, com tots sabeu, aquest cap de setmana passat. Mortier, agradi o no, ha tornat a posar l’òpera en el primer nivell de la creació artística, musical i teatral, per aconseguir-ho es va embolicar en el seu ideari defensat a capa i espasa davant de totes les crítiques del públic, dels empresaris, de les institucions culturals, d’artistes, músics i cantants que aferrats al negoci del convencionalisme luxós de l’òpera van veure perillar el seu reialme amb l’entrada del polèmic belga, ja fa més de quaranta anys, en un territori vetat a la modernitat més radical.

Mortier es va envoltar del seus habituals, de la seva particular cort, que no deixava de ser un contrapoder al establishment, per acabar sent ell mateix el poder absolut.

No es pot negar que ell va obrir-ho tot en canal i en aquesta “sacrílega” irrupció va airejar i modernitzar moltíssimes pràctiques que han acabat portant a l’òpera un públic nou, si bé ha enfurismat i ho continua fent fins la mateixa setmana de la seva mort, amb aquesta proposta que us porto avui, que no és altra que Alceste, la magnífica òpera de Gluck que es representa aquests dies al Teatro Real de Madrid amb una producció irritant del director polonès Krzysztof Warlikowski, un dels habituals en la nòmina del gestor teatral.

A Mortier no sé si li agradava o no el que feien tots aquests directors que s’han saltat tots els convencionalismes coneguts. Estic segur que no, però com un nen entremaliat estava encantat que en cada representació el públic reaccionés a favor o en contra del que Warlikowski o qualsevol dels seus “enfants terribles”  proposaven sobre l’escenari. Impossible creure que estigués d’acord en tot, però per a ell això no era el més important, no es tractava d’escandalitzar com a objectiu, però si de fer reflexionar trencant les rutines. El teatre era per a ell una eina de reflexió, de compromís i revolució davant del conformisme, l’immobilisme, del consumisme. Era el vehicle ideal per conscienciar i sensibilitzar al públic davant els problemes de la condició humana, i l’òpera com a concepte teatral era un vehicle idoni, sobretot si estava fortament subvencionat per els poders públic s que creien amb la cultura cm una eina per fe-nos més crítics, inconformistes, exigents, intel·ligents i alhora i per tant, millorar la societat.

Òbviament qui pensi amb pinyols i cabaletas, pot estar-hi o no d’acord, però difícilment acceptarà que l’òpera sigui el vehicle per fer-ho.

També cal dir que a remolc d’aquesta revolució si han apuntat molts cretins, ineptes i provocadors que han fet molt de mal i han acabat per dinamitar part del missatge, si bé les idees revolucionaries continuen sent el motor que fa avançar el món.

El temps acabarà posant a tothom al seu lloc, i de la mateixa manera que Chéreau i el seu Ring són venerats després de passar per un dels escàndols més grans que s’han escoltat i patit mai a Bayreuth, les tesis i el missatge revolucionari de Mortier s’imposaran. L’antorxa o el testimoni, amb variants i subtileses, ja l’han agafat altres gestors culturals i el mateix Joan Matabosch, amb menys radicalitat, però amb la mateixa tossuderia, n’és un exemple.

Aquesta producció d’Alceste em sembla una pressa de pèl, ja us ho dic ara, però aquest és el perill que la proposta i el món de Mortier porta irremeiablement associat. Hi han riscos i hi ha aprofitats, però entre mig d’aquest apassionant món creatiu hi ha produccions que ja han quedat per la història, i en molts casos Gerard Mortier sempre està al darrere.

Veureu a Alceste convertida en Lady Di a partir de la famosa entrevista que li va fer la BBC i que serveix de preàmbul per la coneguda història i cm un pretext agafat amb pinces, ja que segons el director polonès , Alceste és la història d’algú que morirà, encara que té una oportunitat de salvar-se sent substituït per una altra persona, i aquest és el màxim pensament filosòfic escrit (entrevista de Javier del Real al director polonès al ABC del dia 1 de març).  És un pretext massa feble i llegir que qui vulgui escoltar música que es quedi a casa seva amb els seus auriculars, és una solemne estupidesa que em fereix, fins i tot saben que és una provocació.

Vocalment la proposta és feble, ja que Mortier s’envoltava una vegada més dels seus incondicionals, i en aquest cas escollir a Angela Denoke per cantar Alceste és un error important, ja que la soprano alemanya no té la veu idònia, i ara que està tan deteriorada degut a haver assumit rols que la sobrepassaven, encara més. Com tampoc ho és que Paul Groves, un tenor líric lleuger amb els aguts ja limitats, canti el rol d’Admète. Un altre habitual del director belga és el baix-baríton Willard White, però aquest amb una veu més idonia, malgrat que gastada, se’n surt més que airós del doble rol de Thanatos i el Gran sacerdot d’Apollo.

Ivor Bolton, el recentment anomenat per Matabosch, director musical del Real, imposant així autoritat en la seva arribada a Madrid, va dirigir l’orquestra del Teatro Real, oferint un so magnífic, si bé li manca una mica més de dramatisme a la narració. Una de les dèries que Mortier tenia era no assignar directors  musicals estables i nodrir-se de quatre o cinc habituals, entre ells el sempre present i discret Sylvain Cambreling.

No us prometo una gran versió, si bé Alceste és una òpera imprescindible. Us prometo agitació, això si, i estic segur que Mortier a qui, ens agradi  o no, li devem molt , es sentirà satisfet si una vegada ha finalitzat el visionat, feu un sonor buuuuuuuuuu a Krzysztof Warlikowski com a mínim, sobretot si ho argumenteu i aquesta proposta us ha creat un debat a l’entorn de la creació.

Si us voleu apuntar a un del punts àlgids de la creació artística al Festival de Salzburg durant el regnat de Mortier, podeu anar a buscar el imprescindible Boris Godunov que us vaig deixar arran de la mort del mestre Claudio Abbado, sota la direcció escènica de Herbert Wernicke, però també podríeu anar a buscar els vídeos dels muntatges mozartians de Claus Guth o aquella imponent Damnation de Faust que va trasbalsar el Festival de Salzburg i va llençar la Fura del Baus al món, per no parlar de tantes produccions de la seva època convulsa i riquíssima a l’Òpera de Paris. El llegat de Mortier és immens i la seva petja ha obert un camí, algun dia serà universalment reconegut.

Christoph Willibald Gluck
ALCESTE

Admète: Paul Groves
Alceste: Angela Denoke
Gran Sacerdot d’Apollo/ Thanatos: Willard White
Évandre: Magnus Staveland
Hercule: Thomas Oliemans
Apollon: Isaac Galán
Herald /Oracle: Fernando Radó
4 Corifeus: María Miró, Oxana Arabadzhieva, César de Frutos, Rodrigo Álvarez
Pares d’Admète: Amparo Bengala, Alberto Junco
Eumelo i Aspasia: Celine Peña, David Moreno
Governanta: Rosaida Castillo
Caron: Christophe Linéré

Orquesta Sinfónica de Madrid
Coro Intermezzo
Director del Cor: Andrés Máspero

Director musical: Ivor Bolton
Director escènic: Krzysztof Warlikowski
Escenografia i vestuari: Malgorzata Szczesniak
Dramatúrgia: Damien Chardonnet-Darmaillacq
Disseny de llums: Felice Ross
Vídeo: Denis Guéguin
Coreografia: Claude Bardouil

Director de TV: Stephane Metge

Teatro Real, Madrid, 7 de març de 2014
òpera cantada en francès i amb subtítols en anglès

ENLLAÇ vídeo (6 arxius)

http://rapidshare.com/share/85934C8B757ED51B5D1F1ADE981D5AA5

Més informació de la producció: http://www.teatro-real.com/en/season/opera/alceste

No cal dir que el públic del Teatro Real va reaccionar amb contrastats i radicals posicionaments, cosa que de ben segur va excitar d’allò més al Sr. Warlikowski, però en a mi m’agradaria fer una darrera reflexió.

Més enllà de l’adulteració que es pugui arribar a fer sobre una obra i les conseqüències  que pugui produir sobre el públic, jo crec que  l’òpera no és un espectacle d’entreteniment, o millor seria dir que en el segle XXI no ho hauria de ser. No podem banalitzar l’art com un producte de consum que oblidem quan sortim del teatre. Hem d’aprofundir en el llenguatge teatral i  en la investigació musical i vocal, oferint una obra d’art que ens aporti quelcom més que el gaudi. No s´c partidari de que el teatre sigui l’objectiu i la resta siguin factors manipulables al servei d’un director que no respecta cap dels fonaments. Jo n puc estar d’acord amb les declaracions de Warlikowski, ja que vull anar al teatre a gaudir de la música i la dramatúrgia m’ha d’ajudar, mai hauria de ser al reves, i la música i el cant esdevenir un pretext per tal de que un il·luminat m’expliqui els conflictes reials de la corona anglesa amb una banda sonora luxosa.

In Fernem Land