Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
Un dríbling al pols vital
10/3/2014 |
La pell de gallina és un concepte relatiu, i Mortier no era procliu al calfred universal “Trisha, com pots dirigir una òpera?”, li deien a la coreògrafa quan l’hi va demanar Mortier
Maricel Chavarría “Les arts avui estan massa separades. Si a l’Edat Mitjana les pintures s’introduïen amb música, per què no l’hauria de menester una instal·lació d’Anselm Kiefer?”, es defensava Mortier recollint els estris del seu despatx de l’Òpera de París després de cometre la seva última malifeta avantguardista. Corria el 2009 i el director belga li havia encarregat una òpera a l’espès pintor i escultor alemany com a colofó de la seva etapa a la Bastilla. Es titulava Am Anfang (En l’inici) i era en essència una immòbil apocalipsi amb sords recitatius d’Isaïes i Jeremies... Res més lluny d’una òpera, vaja. I per què no? “Aquesta peça obliga a tenir un moment de silenci i reflexió –deia Mortier–, Occident està en decadència, hem fabricat massa diners a partir de diners sense produir res; cal parar i trobar-li un nou sentit a tot”.
La següent parada seria el Teatro Real: a París uns respiraven tranquils mentre a la Meseta d’altres no encertaven a veure-les venir. Mortier no era precisament garantia de gran públic, encara que en realitat el seu paper a Madrid era un altre, situar el teatre en l’esfera internacional. Però a quin preu.
El rebel Mortier no acceptava una crisi per resposta. Els diners havien de sortir d’alguna part, altrament el seu projecte no tenia sentit. Per aquest motiu va abandonar la idea d’anar a dirigir la New York City Opera abans de decantar-se pel Real, per la seva insolvència –a posteriori demostrada, ja que va acabar tancant el 2013–. Mortier va dir adéu sense més a l’aventura americana, a la idea de canviar l’ordre de la frase i convertirla en l’Opera for the City of New York en favor d’una reconstrucció post-Bush, d’un recomençar després dels atemptats de l’11-M.
“No inventem prou en òpera, estem instal·lats en una mateixa rutina, aportant muntatges més o menys provocatius, però sempre sobre les mateixes peces”, deia en un esforçat castellà. Seguim en aquella entrevista als despatxos de la Bastilla, quan la crisi no havia irromput encara amb tota la força. Qui podia contradir-lo en aquest argument? Però les tornes van canviar i amb la crisi va arribar l’hora dels tradicionalistes: ja n’hi ha prou d’esnobisme, anem a les essències, a la raó primigènia de l’òpera que no és cap altra que el gaudi musical. Que, sisplau, ens tornin a posar la pell de gallina.
L’epidermis, però, és un concepte relatiu, i Mortier no era procliu a l’esgarrifança universal ni als moments diguem-ne Puccini. Les seves propostes, a part de sonades i luxoses –o potser no va ser un luxe Vida y muerte de Marina Abramovic al Real, amb l’artista envoltada de dues bèsties escèniques com Willem Dafoe i Antony (d’Antony and the Johnsons) dirigits per Bob Wilson?–, eren un dríbling a la inèrcia cultural, una aturada en ple pols vital d’una societat. I en el dels seus artistes.
Entrevistant la coreògrafa Trisha Brown al seu estudi del Soho novaiorquès ens vam adonar de les muntanyes que va haver de moure Mortier al llarg de la seva carrera. Una cosa era experimentar llançant a la destroyer Fura dels Baus sobre Salzburg a veure què passava (1999) i una altra encarregar-li un muntatge operístic a una artista tan transversal i innovadora. “Trisha, però què estàs fent? Com pots dirigir tu una òpera?”, la renyaven les patums de la seva ciutat, on es va veure després, el 1999, L’Orfeo.Maricel Chavarría
La Vanguardia
