Detestava els que anaven a l’òpera a somiar o a oblidar-se del món. Per ell, l’òpera només tenia sentit en la mesura que permetia descobrir-se a un mateix en la complexitat de totes les seves emocions. Res de proeses virtuosístiques ni de fastos gratuïts, res d’espectacle exhibicionista. Ell mateix deia que la programació no havia de ser equilibrada, sinó “accentuada”; i que volia treballar amb grans artistes, més que amb estrelles. Lamentava que el consum fos més important que la creació i que l’art es dediqués a entretenir, “sense gairebé comunicar”.

Habituat a navegar a velocitat de creuer entre el soroll mediàtic, Mortier sabia contraatacar amb ferocitat jesuítica quan algú li sembrava un camp de mines o li anunciava conjures contra les seves conviccions. Se sentia còmode en la polèmica, no va ser mai partidari de la mà esquerra ni de la diplomàcia amb ningú: ni amb polítics, ni amb artistes, ni amb agents intermediaris, ni amb patrons, ni tan sols amb els espectadors.

Ha deixat un llegat extraordinari al Théâtre de La Monnaie de Brussel·les, que va convertir en un dels centres de producció més creatius d’Europa; al Festival de Salzburg, on va haver de lluitar amb les resistències dels nostàlgics de l’era de Herbert von Karajan; al Festival de Ruhr, on se’l veia encantat de poder utilitzar espais gens convencionals; a l’Òpera de París, que va intentar renovar enfrontant-se a resistències que van acabar per esborrar el seu llegat d’un cop de ploma decantant la institució cap a la línia artística més antitètica al que representava la seva herència; i finalment al Teatro Real de Madrid, molt conscient de tenir el seu llegat com a un capital valuosíssim de la institució que cal preservar.