El somriure un punt murri, reforçat per una mirada inquisitiva: aquesta és la primera imatge que ve al cap de Gerard Mortier. El gestor belga, mort ahir a Brussel·les a causa d’un càncer, era ferm i combatiu en la defensa de les seves idees, però sempre utilitzant unes formes amables, d’encantador de serps, que poden ajudar a explicar per què, tot i la polèmica que el va acompanyar al llarg de la seva carrera, va esdevenir una de les figures cabdals del món de l’òpera dels últims 40 anys.

Mortier tenia una clara consciència de la seva missió: tornar l’òpera a la centralitat del discurs públic -cultural i polític-, foragitant la visió del gènere com a mer entreteniment burgès i reforçant la seva capacitat de qüestionar les veritats més pregones de l’ésser humà; eliminar tot vestigi de rutina i reivindicar la perenne actualitat de les grans obres del repertori, que comprenia també les principals partitures líriques del segle XX, una reivindicació només possible amb una renovació a fons del llenguatge escènic, incorporant creadors d’altres disciplines artístiques; defugir les servituds del divisme de cantants i batutes, tot i que pel camí potser ningú com ell ha fet tant per convertir també en divo el director de teatre.

Serà a La Monnaie de Brussel·les, als anys 80, on Mortier es farà un nom, convertint un teatre oblidat en una de les companyies de referència a Europa, eixamplant el repertori i establint duradores col·laboracions amb artistes com el director d’orquestra Sylvain Cambreling (un dels còmplices més fidels) i el matrimoni Hermann, signataris d’un dels seus muntatges far, La clemenza di Tito, de Mozart.

Si Brussel·les li va donar prestigi, Salzburg li va donar celebritat. Del 1991 al 2001 Mortier va ser el director artístic del festival més famós del món amb la voluntat de treure’l de l’anquilosament i la dependència de l’ star system de l’era Karajan. Va ser el moment de màxim esplendor de Mortier com a gestor i polemista, amb picabaralles constants, propostes enlluernadores -una obra fetitxe, Saint François d’Assise de Messiaen, per un altre fidel, Peter Sellars, i la celebèrrima La damnation de Faust que va propulsar la carrera operística de La Fura dels Baus-, i també provocacions infantils, com el comiat amb la més sacrosanta de les operetes vieneses, Die Fledermaus, convertida en un exorcisme dels fantasmes, nazisme inclòs, de la societat austríaca.

De renovador a constructor, el paneuropeu Mortier va fundar la Triennal del Ruhr, un festival multidisciplinari que aprofita els enormes espais fabrils d’aquesta regió alemanya. Va ser l’etapa prèvia al pas per l’Òpera de París (2004-2009), on la fórmula comença a repetir-se i flaquejar davant un públic i una crítica escèptics. Tot i així, Mortier encara tenia asos a la màniga, com la direcció de la New York City Opera, un càrrec que mai va assumir en no obtenir els recursos que volia: queda obert al debat com se n’hauria sortit en un país sense les abundoses subvencions públiques dels seus càrrecs anteriors i el paper que va jugar en la desfeta de la ja desapareguda companyia.

L’últim destí, el Teatro Real de Madrid, va acabar el setembre passat en una agra polèmica sobre la seva successió, de la qual no es va amagar tot i la greu malaltia que ha acabat amb la seva vida. Amb moltes llums i algunes ombres, Gerard Mortier deixa un llegat sobre el qual caldrà reflexionar a fons.