NOTÍCIA

Els compositors del període clàssic ho tenen magre. Només dos colossos com Haydn i Mozart han surat per sobre de dotzenes d’autors emparedats entre els contrastos del Barroc i les convulsions del Romanticisme, sobre els quals recau la sospita de música elegant, equilibrada i agradable. Si l’autor, a més a més, és dona, l’ostracisme està assegurat. Meritòria, per tant, la iniciativa de Núria Rial de recuperar l’obra de Marianna Martines (1744-1812), vienesa d’ascendència espanyola, protegida de Metastasio i deixebla de Haydn.

Figura internacional de la música antiga massa poc present al nostre país, la soprano catalana va protagonitzar, amb l’Ensemble La Floridiana de Nicoleta Paraschivescu, un concert amb les qualitats ara esmentades: elegant, equilibrat i agradable. Les obres instrumentals de Martines, sobretot un Concert per a clavicèmbal plumbi, van fer molta menys impressió que les peces vocals. Amb un timbre cristal·lí i un fraseig exquisit, no exempt de puntuals sons buits, l’art de Rial és més apte per a les expressions dolces i elegíaques que no pas per als rivets dramàtics. D’aquí que la cantata Il primo amore fos més convincent que l’ombrívola ària Berenice, ah che fai? La mala jugada per a Martines va ser la inclusió de dues obres de Mozart, que, sense ser de les més significatives, feien palesa la distància sideral entre talent i geni.

Rial va actuar dins d’un cicle del Palau d’intèrprets catalans que genera sensacions contraposades: satisfacció per l’aposta pel talent propi i incomoditat per la segregació respecte a altres propostes. No va ser cap sorpresa que Rial no omplís la sala gran, però el Petit Palau segurament hauria estat insuficient. Ens falta un espai intermedi?