NOTÍCIA

Albert Guinovart (Barcelona, 1962) obre demà el cicle Intèrprets catalans al Palau de la Música amb un recital de piano sol. Comença així un any en què Guinovart estrenarà una obra per al Cor Vivaldi, farà una gira pels Estats Units i publicarà un CD amb els concerts per a piano i orquestra que va enregistrar a Sant Petersburg amb Vasili Petrenko.

Com has plantejat el recital?

He agafat Beethoven i Poulenc com a eixos i els he embolcallat amb música meva. Començo amb els meus valsos poètics dedicats a Granados, que és una obra amable que va bé per començar. I acabo amb dos homenatges meus a Chopin i Debussy.

També recuperes una peça de la compositora del segle XVIII Marianne Martines.

El Palau em va demanar que toqués alguna obra d'una compositora, i vaig triar Marianne Martines. Era una vienesa filla d'un espanyol que va ser deixebla de Haydn. Té un estil molt ornamentat, molt hereu de les obres clavecinístiques, encara que es veu bastant el mestratge de Haydn i un classicisme incipient. D'ella faré una sonata que lliga molt bé amb l' Appassionata de Beethoven que toco després.

Per què has triat Poulenc?

És un autor que m'agrada molt i que no es toca gairebé mai amb piano. Es fan molt les cançons i les obres de cambra, però per a piano sol poc. Les soirées de Nazelles és una obra que trobo molt important, tot i que Poulenc no n'estava gaire content. És una suite d'uns 20 minuts que té una gènesi molt curiosa. Als estius Poulenc s'envoltava de gent de la cultura en una casa, a Nazelles. Hi feia improvisacions a partir del caràcter dels seus amics i a vegades els feia endevinar a qui estava retratant amb la música. D'aquí van néixer aquestes soirées.

Quins són els teus models ara?

Em sento bastant identificat amb els compositors intèrprets, sobretot pianistes compositors com Chopin, Rakhmàninov, Granados, Mompou. Vull seguir aquesta línia d'intentar trobar l'equilibri entre l'evolució personal i el gust del públic. No es tracta de fer només una cosa per acontentar el públic, però no pots donar-li l'esquena.

¿Ser compositor i intèrpret et fa ser més respectuós amb les peces dels altres?

Com a intèrpret intento ser molt respectuós amb l'original, ser un vehicle perquè l'obra del compositor arribi al públic. Però com a compositor també penso que és l'intèrpret qui acaba l'obra.

¿Tens algun projecte al cinema?

El cinema el tinc tan abandonat com vulguin els del cinema. He fet quatre coses en cinema, i les premien i tenen ressò, però no serveix perquè em surti feina. The artist, que té una part meva, no m'ha servit de res. De tota manera, el món de la música al cinema no m'interessa gaire. Quan són opcions artístiques diferents, com Un berenar a Ginebra de Ventura Pons, em sembla perfecte, però si has de fer el que fa tothom no em ve de gust. Tot és molt clònic i està molt dominat pels gustos dels productors. Abans els compositors de cinema tenien molta personalitat, però Hans Zimmer ha arrasat com una piconadora: ara tot s'hi assembla. N'hi ha alguns, com Dario Marianelli, Alexandre Desplat o Alberto Iglesias, que tenen una veu més pròpia, però són casos molt puntuals que no estan en el mainstream del cinema.