Cerca de notícies

Enquesta

Un, dos, tres… Strauss!

30/12/2013 |

 

El vals s’ha convertit en un gènere nadalenc i Johann Strauss en el Pare Noël dels auditoris. Les sales més importants del país programen valsos aquestes festes. Johann Strauss és homenatjat al Palau de la Música Catalana i a l’Auditori de Barcelona, i el Festival de Valsos i Danses de l’Orquestra Simfònica del Vallès viatja també a Lleida i Girona. Johann Strauss Spectacular és l’aposta de l’Auditori de Barcelona (28 de desembre i 2 de gener) i el Palau de la Música Catalana oferta tres espectacles, el Gran Concert d’Any Nou, l’Strauss Festival Orchestra amb ballet (del 25 de desembre al 19 de gener), la Gran Gala Strauss del 7 de gener, i el que oferí l’Orquestra Simfònica del Vallès, el Festival de Valsos i Danses, dissabte 21, i que viatja a Lleida divendres 27 de desembre a l’Auditori Enric Granados i a Girona dilluns 30. La producció de l’Orquestra Simfònica del Vallès s’enfoca des de l’humor i aquest gest és pres, de manera conscient o inconscient, del model concertístic que Viena i Salzburg, entre d’altres ciutats de centre Europa, programen per als turistes. Meravellats pel Kaiserwalzer, El Danuvi Blau o la Marxa Radetzky i amb solistes i ballarins giravoltant per un escenari, els visitants paguen un bon pessic per sentir les grans melodies en viu. Es tracta d’un circuit paral·lel a l’hegemònic, al de la hohe Kultur, que genera una quantitat ingent d’ingressos. Tots els racons on es pot improvisar un escenari, palaus, jardins i sales de concerts, es transformen al llarg de l’any i, sobretot, a l’estiu, per satisfer la curiositat del turista que, assistint a un concert després d’un àpat a base de sopa de vedella i pastís de poma, li agrada pensar que ha copsat l’essència vienesa. Els ingredients estan curosament escollits: valsos, alguna marxa i fragments mozartians, essencialment de Le Nozze di Figaro i Die Zauberföte, amb músics vestits amb perruques blanques, ballarins que fan equilibris per no caure de l’escenari, a cops massa petit per a les peripècies que hi volen lluir, solistes que lluiten per defensar les seves notes encotillats en vestits estrambòtics i un director que sovint es gira per reclamar la complicitat del públic, que respon amb entusiasme. Fins i tot hi ha algun membre de l’orquestra que s’encarrega de fer el paper de bufó. Poques variants en un patró que funciona i que és interessant de conèixer, perquè serveix d’estudi sociològic, a banda que, tot sigui dit, la hil·laritat que provoca, contagiada fila rere fila, és incontenible i el resultat és una estona de bona música i distracció garantida. Tot i ser bo, el nivell no és comparable al de l’altra Viena, la de Mahler i Brahms, Beethoven i Haydn, Schönberg i Berg, interpretats de manera excelsa amb els millors professionals del món. Però sales tan sagrades per a la música culta com la Musikverein no tenen manies en programar concerts de Strauss i Mozart d’aquestes característiques, quan la temporada s’ha acabat i els convé rendibilitzar la sala fent l’agost -literalment-. Són dues cares d’una mateixa moneda, dos camins paral·lels d’accedir a una mateixa cultura musical. Dos mons en dialèctica com el de la Viena de la doble moral de fin-de-sciècle que tan bé va diagnosticar Freud. El vals és la dansa per excel·lència, la més elegant, que entra de forma natural per les nostres oïdes. Els tres temps empenyen el cos al ritme de l’un, dos, tres, volta, perquè Walzer prové de wälzen, que significa justament això, girar. La dansa, originària del Tirol del segle XII i que es dignificà a Viena al segle XVIII, s’ha convertit en un must atemporal per a tot amant de la música. La majoria dels compositors han escrit valsos que són garantia d’un maridatge perfecte per a festivitats de tota mena -fins i tot, l’obra fundacional del dodecafonisme schönberguià és el Walzer, número 5, dels Fünf Klavierstücke op. 23. I Johann Strauss que, daurat i arraulit per un arc de marbre, toca dempeus un violí a l’Stadtpark de Viena, en fou el gran impulsor –així com el seu fill-, algú capaç d’erigir com a culte un gènere popular, i de popularitzar melodies serioses. Viena s’hi va emmirallar i ho va saber exportar, per fer-nos ballar in aeternum.

Aina Vega Rofes.
Revista Musical Catalana