Cerca de notícies

Enquesta

Joaquín Achúcarro: "Beethoven és el cim del pensament humà"

17/1/2003 |

 

El pianista basc ofereix un concert amb la Simfònica del Vallès, avui a Sabadell i demà al Palau de la Música Catalana.

L'Orquestra Simfònica del Vallès comença el seu cicle de concerts de Beethoven amb un pianista d'excepció, Joaquín Achúcarro, que avui
i demà tocarà el 'Concert núm. 4' de Beethoven.

A Joaquín Achúcarro se li pot atribuir la teoria de les tres B: Bach, Beethoven i Bartók -hi ha qui prefereix Bach, Beethoven i Brahms, o els Beatles, com a Love Story-. Quan se li pregunta quins compositors prefereix interpretar diu que tots els que van de Bach a Bartók. Però com que avui -La Faràndula de Sabadell- i demà -Palau de la Música Catalana- oferirà el Concert núm. 4 per a piano i orquestra de Beethoven -per 50ena vegada-, no pot fer menys que qualificar el compositor d'"el cim del pensament humà" pels procediments que usava, revolucionaris en aquell temps.
El programa, que dirigeix Edmon Colomer -un director amb qui ha treballat en diferents ocasions-, inclou una altra obra del compositor alemany, la Simfonia núm. 4 en si bemoll major, a més de la Serenata 'Eine Kleine Nachtmusik' en sol major de Mozart i una peça breu de Schnebel, Mozart-Moment.
Pel que fa al Concert núm. 4, Achúcarro el compara amb el Concert en la major de Mozart, "pel diàleg que el piano estableix amb l'orquestra, gairebé com una súplica, i per la seva concepció dramàtica" -"gairebé religiosa", afegeix Colomer.
Achúcarro, que ahir va assajar amb Colomer i l'orquestra, assegura que qualsevol dubte interpretatiu l'hi pregunta a Beethoven, "i ell em respon". "Tot és a la partitura, només cal tenir sentit comú. Ell escrivia per a un tipus de piano i orquestres diferents de les actuals. No podem comparar-ho al piano modern de l'època de Chopin". I explica una anècdota. "A Chopin mai li va agradar Beethoven. Beethoven era sord, per això escrivia tants fortissimi i acords dissonants. Chopin era tuberculós i tenia el que en diem una oïda tísica, que distorsiona l'acústica; per això li sonava malament".


Tot és tècnica
Els temps han canviat i a primers del segle XXI "ja no es pot anar més enllà en força, habilitat i domini mecànic" del piano, assegura. Amb tot, no deixa de creure en la "intangibilitat i la improbabilitat" d'una execució perfecta. "El piano pot donar un nombre infinit de sonoritats. Tot depèn de la tècnica. I l'expressió és tècnica. És l'augment o disminució de tensió, i tota intenció necessita una sèrie de gestos musculars. Per tothom la tècnica és rapidesa, però ningú en diu tècnica de fer un so cantable, de fer riure o plorar el piano".

Marta Porter
Avui