S'ha mort el cantant del metro. Al metro hi ha molta gent que canta, però els usuaris del sistema subterrani de desplaçament quan diem "el cantant del metro" només volem dir el senyor gran, alt, prim, amb vestit complet i corbata, que oferia interpretacions operístiques en un racó de l'andana de l'estació de Passeig de Gràcia on no s'hi acumula gaire gent. En realitat no cantava, o cantava poc. Dominava tant la mímica, que els que el miràvem des de l'andana contrària, que és des d'on la visió era més completa, enteníem que quan es posava el puny tancat al front plorava la mort de la Mimí o que quan alçava el braç iniciava el brindis de La Traviata. Només de tant en tant emetia un so gutural fosc i llunyà que certificava que no érem al teatre sinó a l'òpera. Arribava el metro, carregava i descarregava gent, i quan se n'havia anat, Desdèmona acabava de ser escanyada al llit. Al contrari dels altres intèrprets del metro, el cantant no demanava mai res a canvi de les actuacions.

Un dia no el vaig veure més a l'escenari habitual, i vaig témer una fatalitat. El vaig retrobar a l'estació del Poble Sec al cap d'uns mesos, i el vaig abordar. Vaig saber que es deia Ramon Julibert. "Aquí hi ha millor acústica", em va dir. Com que em va fer gràcia, vaig pensar que si l'interrogava una mica més en podria treure un rendiment periodístic. Em va explicar un drama familiar tan agut i íntim que vaig decidir que no podia publicar-ne res ni que me n'hagués donat permís. Vaig pensar també que per al senyor Julibert el metro era el refugi que el protegia d'un exterior que només li oferia un diluvi de desgràcies.

La mort del cantant del metro ha deixat desolats els que vam ser espectadors seus. Divendres, quan es va saber la notícia, les xarxes socials anaven plenes de lamentacions. Em va fer l'efecte que en aquell moment començava un procés de mitificació que ens acabarà fent dir que el senyor Ramon Julibert cantava àries senceres amb bona veu. Ja va bé. El cantant que ens ha fet companyia al metro durant tants anys mereix ser de debò un cantant.

L'última vegada que el vaig veure, ell entrava a l'estació de Paral·lel i jo en sortia. "Passi-ho bé, senyor Julibert." Em va mirar sense reconèixer-me, i em va preguntar: "Sap qui sóc?" I tant, si ho sabem.